EL LAMENTABLE CARTELL DE SETMANA SANTA DE MATARÓ 2026

 

Un cartell és ,segons la GEC,  “un full manuscrit o imprès, que serveix per anunciar alguna cosa, que sovint combina imatge i text”. El cartell ha esdevingut des de fa molts anys un element imprescindible per comunicar al públic en general un esdeveniment, sigui del tipus que sigui, i cridar amb ell la seva atenció.

A Mataró el cartell ha tingut una importància artística i comunicativa important degut a la transcendència assolida per el cartell de Santes que durant molts anys va estar en mans dels grans artistes locals i que des de fa uns anys està caient en qualitat a alta velocitat, per les malaurades eleccions en els artistes a qui s’encomana.

Havent-se perdut a la ciutat altres cartells importants com el de Fires, o el de l’11 de setembre, i havent decidit el consistori que en sigui “imatge municipal” el seu responsable, ha aconseguit que el disseny elimini del tot a l’art en aquest menester i així la cartellistica ha perdut el seu pes com a element comunicatiu plàstic a la ciutat.

La Setmana Santa mataronina, amplament recolzada per l’Ajuntament local, ha tingut de sempre un cartell anunciador de la seva activitat, però aquest ha estat dominat quasi sempre per la imatge fotogràfica ( veure https://setmanasantamataro.blogspot.com/2016/09/els-cartells-de-setmana-santa-de-mataro.html ) amb escassa presència de l’obra artística, que apareix amb el fluix cartell de J.M. Ayala (2018) i principalment amb els treballs de Mònica Torralba (2017 i 2021), essent el primer d’ells prou remarcable.

Recuperada la imatge fotogràfica per les darreres edicions, i l’any passat amb un simple i afeccionat cartell realitzat per la malaguenya Estefania Recio-García, ara ens sorprenen amb un pèssim cartell, que ens retrotrau a mitjans del segle passat, realitzat per el sevillà Daniel Jiménez Díaz , llicenciat en Belles Arts però evidentment no artista, que confegeix una imatge que ens retrotrau al passat , obviant el paper essencial d’un cartell.

Sincerament crec absolutament vergonyós anar a buscar a mil km. de distancia a pseudo artistes de més que dubtosa qualitat per fer el cartell de la Setmana Santa de la ciutat de la que tant orgullosa n’estan el nostre Alcalde i diversos regidors. Un exili creatiu que no puc entendre de cap de les maneres, a menys de que obtinguessin una obra d’un més que reconegut artista. A Mataró hi ha més d’una cinquantena d’artistes que superen en nivell i qualitat , als artistes escollits en els dos darrers anys.

Per això crec que l’organització hauria de replantejar-se seriosament l’elecció del cartellista dels anys vinents. Una cosa es portar un artista y una obra de qualitat, però fer un encàrrec a mil km per obtenir una obra de més que minça qualitat, de cap de les maneres. Per tant, amb un any de temps cal replantejar-se el tema i tornar a la força artística de la Setmana santa mataronina, aquella que de la mà de Jordi Arenas i la imatge dels Dolors va provocar una revolució a la ciutat.

 

 

LLIÇÓ CREATIVA DE MONICA DIXON A APARELLADORS.

 

Després d’un any 2025 per esborrar de la història expositiva d’Aparelladors, la Sant Lluc sembla iniciar de manera més que brillant el nou any amb l’exposició de Monica Dixon guanyadora de la Biennal Torres Garcia de l’any 2017.Per un llavors dèiem de l’obra guanyadora que era una magnífica  peça digne del premi aconseguit en la que presentava “un inquietant treball de fonament figuratiu però gestat en l’eteri, en un joc de contrast en els que la llum i la foscor, generen vectors contradictoris en els conceptes de llibertat en un ambient absolutament claustrofòbic. Amb una acurada pintura plana  , Dixon es capaç de generar volums i profunditat en una peça brillant en el visual , i seductor i inquietant en l’intel·lectual".

Avui Dixon retorna a Mataró amb una magnífica i arrodonida exposició a Aparelladors , en la que deixa de banda la seva segona línia d’actuació que podem veure a l’exposició actual de la Col·lecció Bassat a la Nau Gaudí amb aquells paisatges solitaris en els que apareix una única construcció, trencant el ritme visual de l’infinit i creant un solo de saxo en el concert de jazz del seu fer que sembla esdevenir un Hooper sense personatges. Solitud exterior que entra pels porus de l’espectador creant un neguit de solitud anímica absoluta.

Dixon ha volgut presentar a Aparelladors un seguit d’obres de la línia de la guanyadora del concurs Torres Garcia, que cedida per l’Ajuntament presideix la mostra. En aquesta línia de recerca de l’espai en l’eliminació de l’anecdòtic que crec l’acabarà portant a l’abstracció, i seguint el camí que han recorregut tants artistes i que ella avui segueix en l’elaboració d’un espai pictòric en el que domina la potència de la solitud remarcada per el vibrant joc de llum i foscor en el que estableix la seva dinàmica creativa, en el que ella mateixa defineix com “espais sense identitat, construïts únicament amb llum i ombres”.

Aquests espais que l’artista defineix com “no llocs”, elaborats mitjançant un treball tècnic excels i que provoquen una sensació d’atmosfera detinguda, vorejant els llimbs entre la figuració i l’abstracció, generen a l’espectador un especial neguit.

Seduïts per la bellesa estètica i plaent que genera la perfecció tècnica del treball pictòric, intrigats per el per què dels interrogants que provoca l’obra, l’espectador es submergeix de forma plaent en la dinàmica de l’autora i cerca sortides en l’atzucac mental que li planteja, però ho fa de forma contenta i benvolent, satisfet de la preocupació i entenen que aquest és justament el camí i la veritable intenció de l’art, provocar emocions que han de ser resoltes individualment per cada espectador.

Amb tot el dit queda clar que ens trobem davant una gran exposició d’una gran artista capaç de generar batecs interiors que ens portin a descobrir no els objectes individuals sinó l’espai en si mateix i la llum que el revela, tal i com diu la pròpia artista. Una exposició magnífica, d’obligadíssima visita que esperem sigui la prèvia d’un feliç any 2026 ben curull de bones exposicions, que falta fa.

 

Monica Dixon

Space, shape and colour

Del 23 de gener al 22 de febrer de 2026.

 

 

 

ESCULTURES DE LA COL·LECCIÓ BASSAT AL MUSEU DEL CÀNTIR

 

No és aquesta la primera vegada que el Museu del Càntir presenta obres de la Col·lecció Bassat, però si que és la primera que ho fa confegint una exposició en el que el volum n’és el protagonista.

Avui, vuit escultors  d’altíssim nivell i amb una absoluta diversitat de conceptes i materials, omplen de manera més que brillant la seva sala d’exposicions que brilla amb la qualitat i grandesa dels treballs de Sergi Aguilar, Andreu Alfaro, Gabriel, Aurèlia Muñoz,  Iñaki Ormaechea, Francisco Pazos, Enric Pladevall i Moisès Villèlia. Vuit artistes del volum que amb l’absoluta diversitat del seu fer confegeixen un cocktail artístic magnífic que ha dirigit i escollit Núria Poch amb el seu mestratge habitual.

Amb ells es confegeix un conjunt dispar material i tècnicament en el que la duresa de Pazos o l’estructuralisme de Sergi Aguilar, es contraposen al rítmic moviment d’Andreu Alfaro, que sembla ballar amb la sensible dinàmica de Moisès Villèlia. Mentre que Aureli Muñoz amb la rítmica del seu tapis, s’equilibra amb la fredor musical d’Iñaki Ormaechea, alhora que Enric Pladevall i Gabriel amb les seves visions més personals i poètiques arrodoneixen la simfonia plàstica del conjunt de l’exposat.

Així, amb els vuit artistes i tretze peces que conformen l’exposició se’ns ofereix una mirada conjunta i encertada de la realitat escultòrica dels darrers cinquanta anys del nostre país.

Sergi Aguilar se’ns acosta amb dues rotundes obres realitzades amb l’esgotat marbre negre de Bèlgica. Obres de fa anys que amb la seva rotunditat en comparança amb el cert minimalisme que ara practica, ens arriben molt a dins. Amb ells s’evidencia l’especial rellevància de la naturalesa i la geometria en el seu treball , conceptes des dels quals desenvolupa la seva idea de l'espai.

La rotunditat pètria del treball d’Aguilar es contraposa donant-li la mà amb el sentit del moviment que va aconseguir Andreu Alfaro en aquestes dues meravelloses obres que s’exposen ara. El seu vol alat de l’homenatge a Visconti que domina des d l’exterior l’exposició, crea una sensació de ritme i equilibri que converteixi en calor artístic la fredor perfeccionista del treball material de l’artista. Al seu costat el ritme musical de l’onada plàstica de “Generatriz 3” manté el ritme i la sonoritat dels qualificats treballs .

Unes obres que es contraposen a la pètria homogeneïtat del badaloní Gabriel. La manipulació dels elements innovadors  amb els que treballa l’autor per aconseguir unes obres ben especials per el misticisme i el simbolisme que generen , donen el to agut en el conjunt de l’exposició amb una obra plena de misticisme i simbolisme que asserena el to global de la mostra.

El tapis d’Aurèlia Muñoz esdevé  en eix central de l’exposició. I així ho considero ja que a l’altre costat de la plaça s’hi troba l’església parroquial que atresora tres grans tapissos e Grau Garriga.  El joc pla de l’artista de sant Cugat dona contrapunt perfecte a l’espectacular “Ovals blancs” de Aurèlia Muñoz que amb el sensible garbuix que confegeix la seva peça dona lliçó magistral tant tècnica com compositiva. Deturar-se front d’ell és fer-ho front una peça que aconsegueix deturar el moviment però alhora mostrant-lo amb una perfecta exhibició tant tècnica com conceptual. Amb una sensibilitat que raja per tots costats, Aurèlia eleva l’art del tapis al màxim ordre creatiu.

Les tres magnífiques escultures  d’Iñaki Ormaechea responen a la perfecció al seu ideari plàstic que ens parla d’un repertori  de recursos estructurals reduïts i esquemàtics. Allà, com ell mateix diu, “les seves peces immaculadament polides , amb acabats d’aparença industrial, produeixen una sensació diàfana , de lluminositat interior, que en la seva reducció formal podrien passar per ser peces arquitectòniques, geometries primàries de contorns nets i superfícies afinades, despullades d’elements ornamentals que insinuen una nuesa absoluta”. Una definició amb la que combrego plenament.

Francisco Pazos és un canteiro gallec , que malgrat quasi no surt de la seva terra, la col·lecció Bassat té aquesta magnífica peça que ens apropa cap a l’escultura basca. L’obra de Pazos  es una creació que es mou  habitualment més en la quotidianitat, amb obres que renuncien  a qualsevol expressió dominant , postulant treballs que traspuen tranquil·litat i assossec. Però també aquets treballs , magnífics per altre part, que ens ofereixen un punt de contradicció i neguit. Molt interessant.

No molts recordaran que Enric Pladevall, va fer una de les seves primeres exposicions a Mataró. Va ser just a l’Abast  a finals dels anys setanta. Ara ha assolit un paper important amb un treball que està íntimament lligat a l'energia, a les emocions i a les tensions.

El seu treball que sembla paral·lel al minimalisme, es recolza amb un domini tècnic espectacular que ens fa bategar davant les estructures que estableix  en un món ben arrelat a la terra i que sedueix d’immediat.

El darrer artista de la llista és el barceloní Moisés Villèlia, encara que es formà artísticament i debutà expositivament a Mataró on residia amb el seu pare dedicat a la restauració de fusta i que va treballar pr recuperar la fusteria de les esglésies de santa maria i de Sta Anna de la ciutat de Mataró.

La seva primera exposició va ser la sant Lluc mataronina de 1950. Va presentar per primera vegada les seves “canyes” al museu de Mataró el 1959, en una exposició a la que acudiren importants artistes d’arreu com Joan Miró i també  Pierre Matisse, marxant internacional, germà d’Henri Matisse. Es trasllada a Cabrils i després d’inaugurar el Museu d’Art Contemporani de Barcelona , comença la seva carrera per arreu.

Avui aquí se’ns presenten dues obres ben identificatives del seu fer en les que aconsegueix l’equilibri del cinetisme fet escultura o com diuen els experts aconsegueix la plenitud del buit. La seva obra és ritme i cadència però alhora és la fragilitat  i la inconsistència d’unes estructures vulnerables que ens arriben a l’ànima. Unes estructures que com havia dit algun cop, havien nascut en la seva ment des dels encanyissats de les nostres rieres i s’havien fet realitat molt temps enllà.

Veure-les avui a la sala del Museu del Càntir d’ Argentona son el millor punt i final d’una exposició magnífica i que és fidel reflex de la qualitat que posseeix la col·lecció Bassat , que sàviament expandeix amb les seves mostres comarcals.

Felicitats. D’obligada visita.

 

Escultures de la Col·lecció Bassat

Museu del Càntir d’Argentona

Del 16 de gener al 15 de març de 2026

 

 

 

 

JOAN PANNON . UN SERVIDOR DE LA CULTURA

 

Aquest cap de setmana ens ha deixat en Joan Pannon. D’avançada edat , fregant els 95 anys, ha mantingut fins el darrer moment la seva personal passió cultural en espacial per el camp artístic, un camp que conreà ell mateix en la façana paisatgística sota el mestratge de Joan Grau, el gran pintor argentoní de la segona meitat del segle passat.

A mitjans d’octubre joiosament vàrem compartir la inauguració de la primera exposició del “FONS D ‘ART JOAN PANNON. L ‘AIXERNADOR. ARGENTONA” que es celebrà a la sala d’Argentona . No va poder acudir a la visita comentada que vàrem celebrar just abans de Nadal però sí que la va poder seguir des de casa amb la filmació de la mateixa que va realitzar el seu fill i per la qual vaig rebre la seva felicitació plena de joia i felicitat.

Ara, quan li hem donat el darrer adeu, que ha arribat quan ell se sentia ja satisfet i amb la feina acabada, és l’hora i moment d’agrair-li públicament la seva tenacitat i  lluita constant i permanent per l’art i la cultura, especialment  en la seva faceta de promotor, gestor i ànima màter de l’Aixernador.

Va ser aquest un centre cultural que es trobava al carrer Gran d’Argentona, quasi just davant l’Ajuntament. Tal i com vaig dir en l’escrit de presentació del llibre que el mateix Pannon va editar per reivindicar el pes cultural de l’Aixernador, aquest va significar la possibilitat d’exposar seriosament als artistes locals i de donar l’oportunitat als joves i emergents creadors mataronins i comarcals que no tenien altre lloc per exposar.

Obra de J. Pannon, de la meva col·lecció

Així va ser el lloc on es va poder contrastar la capacitat i vàlua de grans artistes forans com Vila Arrufat, Vila Grau, Garcia Vilella, Carles Planell, Manuel Angeles Ortiz, Carme Rovira, Todó, Abelló i altres, amb el record d’artistes històrics com  Rafel Estrany, Ricard Opisso, Sixte Albertí i Lluís Bonet Garí. Mostrant al seu costat el treball dels millors artistes de la comarca com Alcoy, Rovira Brull, Parés de Mataró, Perecoll , Novellas o Jordà i dels joves que apareixien emergents com Jordi Cuyàs, Domènec, J. Mª Codina,M.Vilert, Lleonart, Vilamanyà,i molts més.Tot això sense oblidar als artistes locals com Josep Tur, Amador, Josep Serra i Joan Grau. Alhora que potenciava les exposicions amb carpetes artístiques com “Propostes” dirigida per J.M. Calleja o “La pell de Brau” de salvador Espriu il·lustrada per Raúl Capitani, o “Totes les guerers son una guerra” de Fancesc Rodon amb il·lustracions de Rovira Brull.

Aquest escollit grup de noms és per se demostratiu de la gran tasca divulgativa de l’Aixernador , paper que s’engrandeix quan hi afegim les activitats poètiques, literàries , polítiques i culturals que conformen un tot impressionant que sense la fe i la direcció de Joan Pannon  no hauria estat possible.

Per això, en el moment de la seva desaparició  he volgut singularitzar-les per mostrar clarament la seva amplitud de mires i la seva generositat cultural realitzada sempre amb la col·laboració de molta gent a la que ell sabia seduir i enganxar a la seva lluita.

Avui en els moments de l’adeu definitiu just és que reconeixem públicament aquella tasca , moltes vegades callada i silenciosa, que al final va poder convertir en realitat amb la donació de la seva col·lecció a l’ Ajuntament d’Argentona , i amb la primera exposició de la mateixa, fet que l’emocionà i ens emocionà a tots , el dia de la inauguració als espais de la Sala.

Gràcies Joan per el teu fer i per la teva generositat, per l’exemple d’argentonisme que sempre has sabut donar. Gràcies per la teva lliçó de constància i perseverança en aconseguir els objectius. 

Joan, que el camí et sigui lleu i plaent. Et recordarem sempre.

MUSEUS D'ART: CAP VI. MUSEU HELGA DE ALVEAR. CÀCERES.

 

Fa un parell d’anys en que en visitar Extremadura vaig tenir la immensa sort de poder visitar el Museu D’Art Contemporani Helga de Alvear.

No estava en el nostre projecte de viatge però el fet d’una tempesta que ens impedí fer la visita prevista, ens donà temps per acudir a visitar aquest Museu esdevingut en museu exemplar i emblemàtic de l’art contemporani al nostre país.

El Museu d'Art Contemporani Helga de Alvear (abans Centre d'Arts Visuals Fundació Helga de Alvear) és troba al centre de Càceres, al barri antic, i en ell es es conserva la col·lecció de la galerista Helga de Alvear que és la col·lecció privada d'art contemporani més completa d'Europa, amb més de 3000 obres d'artistes contemporanis, que va adquirir en vida des de la seva galeria i el lloc de directora de la fira ARCO, la fira d’art Contemporani que es celebra a Madrid.

És dirigit per la Fundació Helga de Alvear, entitat cultural sense ànim de lucre que rep el nom de la seva propietària. A més, està secundat per diverses institucions , públiques i privades, encapçalades pel Govern d’Extremadura, a més d'altres membres a títol particular.

Segons diu la història, a finals del segle passat, Helga de Alvear, va començar a buscar una ciutat en la que poder dipositar la important col·lecció d’art contemporani de la que n’era propietari. Va trobar respostes negatives a Vigo, Còrdova o Granada, i al final va aconseguir convèncer a la Junta d’Extremadura per que la seva col·lecció romangués a Càceres.

La decisió que Càceres fos el lloc d’emplaçament definitiu es va basar en l’edifici que se li oferí i que Helga de Alvear preferí a les rehabilitacions de vells edificis, com li havien ofert Sant Sebastià o Granada. I el cert és que sense saber exactament de que es tractava en aquest oferiments, la col·leccionista va encertar de ple, per que a més de l’edifici la comunitat d’Extremadura i el poble de Càceres van entendre a la perfecció la grossa que els hi havia tocat i l’important que podria ser aquell museu per a la comunitat i principalment per col·locar el seu nom al bell mig de la comunitat cultural artística, no tan sols d’Espanya, ans de molt més enllà.

La col·lecció és simplement magnífica amb noms com Ignasi Aballí, G. Baselitz, Beuys, L. Bourgeois, Carlos Bunga (artista portuguès que viu a Llavaneres i té l’estudi a Mataró), Canogar, Eliason, Luís Fernández, Lucio Fontana, Gordillo, K.Grosse, Cristina Iglesias, Paul Klee, Carme Laffón, Sol Le Witt, Richard Long, Mario Merz, Juan Muñoz, Palazuelo, Picasso, A.Saura, Susana Solano, A. Tàpies, Cy Twombly, Vasarely o Ai Weivei , entre molts d’altres fins assolir les 3000 peces que conformen la col·lecció, entre la que destaca els gravats de Goya, els mateixos que tenim a Mataró i que el Museu local impedeix el seu gaudi , alhora que impedeix el punt de crida que significarien.

Un museu excel·lent en el que un pensava estar-hi una hora i mitja i ni va acabar passant més de quatre, amb un nombre valuós de visitants però sense les majories que hi ha en els museus importants i amb un seguit de gent jove com a vigilants i guies, d’alt nivell i atenció. Puc explicar que havent fet un pregunta a un d’ells i havent prosseguit amb el tema, el guia ens va acompanyar quasi fent una visita individualitzada cosa que no m’havia passat en ma vida.

Un Museu que en primer sorprèn per l’envoltori i per les obres allà dipositades amb autors que s’escapen dels més arts ferits, però en el que un hi va entrant i va quedant abduït per la qualitat i varietat de l’exposat, que depassa l’obra dels autors més coneguts per acabar essent seduït per obres que mai podrem qualificar com a menors, però sí d’autors menys coneguts.

Un Museu excel·lent que em va seduir del tot i que també ha seduït a tothom a qui l’he aconsellat. Un Museu d’obligadíssima visita per tot aquell a qui l’art el crida , amb la seguretat de que tindrà una gran satisfacció després de la seva visita.

D’obligadíssima visita

 

Museo Helga de Alvear

Calle Pizarro 10 ó camino Llano s/n

Cáceres

  

COMENCEM DE NOU

 

Ja fa uns dies que volia reiniciar el blog però com mai no hi havia cap notícia per comentar, cap exposició inaugurada, cap activitat artística ni res de semblant, havent-se convertit la comarca en un desert creatiu total.

Ara, cal esperar la inauguració d’aquest divendres al Museu del Càntir en la que es presenta una mostra d’escultures de la Col·lecció Bassat encapçalades , segons el cartell de la mostra, per una espectacular escultura d’Alfaro que per si sola paga ja la visita.

La setmana vinent tocarà al Col·legi d’Aparelladors on es realitzarà la inauguració d’una exposició que pot ser molt interessant , com és la de Mònica Dixon , l’artista que l’any 2017 va guanyar el 7è Premi de Pintura Torres Garcia- Ciutat de Mataró. Una autora enormement interessada en l’estudi de la llum, especialment la llum natural en contrast amb  l’ombra, la soledat. Tot això  reflectit en espais buits y geomètrics que no existeixen .

Per acabar el seguit d’inauguracions  el Museu de Llavaneres presentarà la mostra de caire antològic de Matías Lizana, un autor que conformà part del grup de Pau Mañé i va prendre part en les col·lectives d’aquells anys, finals dels setanta / començaments del vuitanta , i del que ben poc n’havíem vist, fora d’un parell d’ exposició al Cap Gròs i al casal Aliança fa ja quinze anys. 

Un despertar artístic de l’any amb prou d’interès com és el nivell d’exposicions que podrem gaudir en aquest 2026 a Barcelona, entre les que cal destacar per començar “Chez Matisse. El llegat d’una nova pintura”, mostra provinent del Pompidou de Paris, el propietari més important d’obra de l’artista, i que ara les passeja per mig mon  mentre restaura i posa en solfa la seva seu parisenca.  L’expo , a partir del 27 de març) al Caixafòrum  una exposició que està triomfant actualment a Madrid i que serà d’obligada visita.

El MACBA per altre part , en el mes de Novembre ens presentarà l’exposició que abans estarà al Reina Sofia  amb el protagonisme d’Aurèlia Muñoz, la gran artista del tapis de qui es celebra el centenari del seu naixement.

Però sembla segur que la gran estrella expositiva de l’any serà l’exposició que podrem gaudir a La pedrera d ‘Anselm Kiefer, de qui poca obra seva s’ha pogut veure en el país, i ara tindrem ocasió de gaudir del seu treball a la Pedrera a partir d’octubre, encara que qui vulgui veure’l abans haurà de desplaçar-se al valencià Centre d’Art Hortensia Herrero  que disposa de tres obres seves i a més organitza d’abril a octubre una mostra temporal, que esperem visitar i veure així aquest centre que encara no hem tingut ocasió de gaudir.

Poc més hi ha en els projectes expositius de centres propers per aquest any 2026, i com no, res sabem del que ens oferirà el nostre Ajuntament en les seves seus dedicades a l’art i en la que suposem que la desídia i tristor seguiran dominant, és a dir res de nou en la nostra trista i silent ciutat.

 

MAJESTÀTICA FRANCESCA POZA AL MUSEU MONJO

 

El Museu Monjo de Vilassar de Mar que en les darreres temporades està assolint un nivell de qualitat altament engrescador, va inaugurar el passat diumenge l’exposició  “Soc vertical, però preferiria ser horitzontal” de l’artista Francesca Poza, fent pública la que per a mi és la millor exposició realitzada al Maresme en aquest any 2025.

Francesca Poza és una artista mataronina que sols ha exposat una vegada a la ciutat que la va veure néixer  i que malgrat ser actualment una reconeguda artista, com queda palès en els seus èxits a ARCO i a les més diverses fires internacionals, de la mà de prestigioses i internacionals galeries , mai ha rebut la invitació / petició de que exposés a la seva ciutat nadiua. L’any passat va acceptar generosament la petició d’exposar al Museu del Càntir , on realitzà una memorable explosió i ara s’acosta a Vilassar e Mar on presenta una mostra al museu Monjo que no us heu de perdre de cap de les maneres.

Poza en aquesta ocasió aposta per dues cares del seu fer, una presentant treballs dels darrers anys i l’altre presentant la seva realitat actual conformant així una mostra excelsa en la que l’espectador no sols queda subjugat i absort davant la qualitat i la bellesa del presentat ans queda absolutament subjugat per la tela d’aranya que creen les seves obres, amb el paper com a matèria esencial i primigenia, i en la que un , de manera ineludible hi queda atrapat , intentant copsar el llenguatge crípticament personal que empra l’autora.

El joc emocional que provoca la sensibilitat extrema de les peces  de l’exposició provoquen “la poètica del silenci i de la reflexió”  com titula en el catàleg de la mostra Ramon Casalé , comissari de l’exposició. Un silenci religiós i una reflexió quasi conventual, diria jo, en la que l’espectador volgudament es sotmet per compondre i gaudir, intentant copsar el munt  de vibracions sensibles i quasi musicals que Francesca Poza ens ofereix en cada peça present en la mostra.

Quan Francesca Poza va exposar al Museu del Càntir dèiem . “Passejar-se per la sala és fer-ho per una nebulosa que ens va enviant imputs en el seductor passeig en que esdevé la visita de la mostra. Allà les obres ens criden per que copsem el seu interior, ens perdem en el mateix i en sortir d’elles , sapiguem sentir-nos feliços per el trajecte que ens ha pogut permetre esbrinar una mica l’interior de l’autora i ens ha sadollat l’ànima amb la seva plàstica sensibilitat”.

Unes paraules que ara ens plau repetir però amb un accent més gran encara ja que en la diversitat de treballs i intencions que com una amanuense posa en el domini absolut de la tècnica, Francesca Poza conjuga màgica i quasi miraculosament a l’abast de l’espectador els sons més propis i personals de la seva ànima d’artista que esclata majestuosa en una exposició per recordar i que cap bon afeccionat s’hauria de perdre.

Moltíssimes felicitats.

Mostra d’obligadíssima visita i gaudi.

 

"Soc vertical, però preferiria ser horitzontal". Francesca Poza

Museu Monjo. Vilassar de Mar

Del 14 de desembre del 2025 al ’1 de març del 2026