LA FESTA DEL VIVER

Ahir, 14 des setembre, es celebrà, tal i com marca la tradició la Festa de la Mare de Déu del Viver a Argentona. El segon diumenge de setembre, la litúrgia catòlica celebra el dia de les Verges trobades. La finca del Viver, des del segle XIX, obre les seves portes per celebrar l’aplec de la Mare de Déu del Viver i ahir va ser un any més.

Des d’abans de la Pandèmia  que no havia visitat el Viver, tal i com ho acostumo a fer. Des de fa molts anys, tants com quasi setanta quan hi anava amb la catequesi, tal i com indica la pròpia baronia en la seva pàgina oficial. “En paraules del veí i crític d’art Pere Pascual  ”Pic” “a un, El Viver li porta records d’infantesa; la processó desprès de catequesi, el rosari, la xocolata i l’ensaïmada…”. I així és.

He estimat sempre el Viver .M’hi vaig voler casar, i no va ser possible, com tampoc que la meva filla agafés el nom de Viver, per oposició absoluta de la resta de la família. Però el Viver sempre ha tingut un gran pes emocional en la meva persona, potser heretat del meu avi que n’havia sigut gran amic del Baró de Viver, a bon segur per la identitat monàrquica que tots dos mantenien.

Ahir hi vaig tornar després de la meva darrera vista , i em vaig retrobar amb una finca esplèndida que és una llàstima que sols s’obri al públic en general en la celebració de la Diada de la seva Mare de Déu, i en un reducte molt més reduït en alguna que altre ocasió per la celebració d’algun fet cultural.

M’agradaria moltíssim, que el Viver fos més argentoní, i d’una manera periòdica, per ex. una vegada al trimestre, obris les portes a la ciutadania amb la celebració, òbviament amb la correspondència municipal, d’actes culturals. Passejar pels jardins del Viver omple de serenor i cultura alhora que genera un estímul altament positiu de bones vibracions que positivitzen l’esperit i tendeixen a la bellesa, la cultura i l’art.

Ahir es va mostrar un cop més. Quan la gent passejava cívicament pels jardins, amb un respecte absolut amb l’entorn, mentre que un nombrós grup d’artistes plasmaven les belleses de cada recó, els sardanistes feien seva la ballada, i es podia gaudir d’un selecte grup d’escultures, tot amanit amb la música d’afeccionats més o menys qualificats, un sentia que la bellesa de l’entorn s’apoderava del seu interior i gaudia d’un racó ben proper, ple de sensibilitat i bellesa com costa trobar enlloc.

Per això us convido a que us apunteu la data per a l’any vinent, tot esperant que algun altre acte ens permeti gaudir abans i de nou d’un indret, molt especial pels argentonins , que seria magnífic tingués altres actes públics en el decurs de  l’any.

I acabem com ho fan els goigs en el seu honor:

Puig que sóu reverenciada

de tot aquest poble enter;

siau la nostra advocada,

Mare de Deu del Vivèr.

Que així sia.

 

 

A RICARD JORDÀ, ARTISTA I AMIC , PER DAMUNT DE TOT.

 

Obra dels començaments de Ricard Jordà, amb Josep Tur com a mestre.

 

Per a finals d’aquest mes de setembre  s’està organitzant un homenatge a Ricard Jordà , a celebrar amb una exposició de les seves obres , aquelles que encara romanen a casa seva, per tot el carrer de Sant Joan, recuperant l’esperit de mític Sant Pere més alt , aquella mostra d’art mataronina que ha quedat a la història de l’art ciutadà encara que son ja pocs els que la poden explicar.

Encara que discrepo amb la participació municipal en aquest acte de reconeixment amical, ja que entenc que el paper municipal hauria de ser altre, i més després d'haver suspes fa uns anys l'exposició de caire antològic que se li deu encara, i que no hagi publicitat com es mereix la donació d'obres que realitzà fa poc temps al Museu de la ciutat. Però em quedaré amb el resquemor per dintre i activaré en el posible la meva estima i admiració per l'amic Ricard amb qui he compartit tota la meva vida com a  crític d'art.

Per això, i com a previ homenatge, reprodueixo l’escrit que li vaig fer per una exposició a la primavera del 1990 , esa dir fa ja trenta cinc anys-,  i que ell va reproduir en el llibre sobre la seva obra , de tant sols 50 exemplars, el novembre de 1999.

“Només els que son capaços de veure l’invisible, són capaços de fer l’impossible “ (H.Lawn. Premi Nobel de la Pau)

 

Si presentar una exposició és sempre tasca difícil, presentar a Mataró una mostra de Ricard Jordá, encara que aquesta vagi ara per uns camins ben peculiars, encara ho és més. I és que enfrontar-se a cercar una nova divagació sobre una personalitat tan clara i definida, com ho és la de l’autor que ens ocupa, segurament ens portaria a embolicar el nostre pensament per acabar, a ben segur,dient allò dels presentadors més afamats de les varietats, que amb entonació ben peculiar, omplen pulmons per esclatar amb la cantarella de “Senyores i senyors, amb vostès ... l’obra de Ricard Jordà, i així  esta ja tot dit.

I és que, que podem dir en una presentació a corre cuites sobre el nou treball de Ricard Jordá? En ares de la brevetat ens podríem quedar en allò tradicional que Jordá ens presenta un seguit de “jordás”. I no mentiríem i ens entendríem tots, però alhora no seria del tot correcte l’enunciat. Per què avui l’autor ens sorprèn de nou en la seva habilitat amb un recull de peces d’aquelles  que podríem considerar “menors” però que son amplament posseïdores  del regust de la bona collita.

Certament si entréssim a parlar de la transcendència de l’art, en totes les seves façanes, direccions i motivacions, ho podríem fer en una interminable estona, i potser acabaríem coincidint en què la veritable transcendència escapa a la pròpia sensació de l’autor i sols assoleix quan és recollida per l’espectador en la seva total intensitat. I aquesta transcendència , fonamental per considerar un treball com obra d’art, pot arribar per qualsevol camí.

Ricard Jorá i J. Mª Rovira Brull

Ricard Jordà vell lluitador en l’afany de crear sensacions internes, ha mastegat la pols de tots els camins, I després de tanta lluita, ara s’atreveix a cercar la intensitat transcendent en el que bé podríem considerar divertimentos I en ells ens trobem barrejades obres sense cap més intenció que la produïda en un moment d’interludi, i altres prenyades de l’eterna cançó de llibertat de l’artista. Però si sempre el ritme l’han marcat les pinzellades acurades del dominador tècnic,  ara  aquest es gira d’esquena i són els elements quotidians, els que , combinats en interessants collages conformen unes peces que en tots els nivells de valoració mantenen el to, que és en especial força alt en uns determinats indrets en els que l’artista intenta superar-se a si mateix.

I potser tot això que podria semblar de difícil explicació es podria resumir en el capicua que encerclaria aquest comentari. Sols artistes capaços de veure l’invisible poden ser capaços de fer un impossible. A priori semblava impossible fer una interessant mostra  de col.lages de Ricard Jordà sense perdre la seva intensitat. Ell ho ha aconseguit. Ara sols ens falta que ens segueixi fent visible aquells elements que s’escapen a la sensibilitat de l’espectador, i per tant en més grau, a la sempre eterna ceguesa de la crítica.

Ara slsl queda esperar l'èxit de la convocatòria per donar la gran abraçada d'ànim que sens dubte mereix Ricard Jordà.

TONI BATLLORI. EL MÉS MERESCUT HOMENATGE

 

 

Avui, aquest capvespre, a  la sala d’exposicions de “La Unió” , espai que també aixopluga el memorial dedicat al seu pare, el dibuixant Antoni Batllori Jufré ,  ha acollit  la inauguració de la primera exposició en record d'Antoni Batllori , gran ninotaire i artista , que morí el gener del 2023, amb abundant presència dels seus convilatans i l’absència generalitzada, - no n’he vist a cap-, dels artistes maresmencs que eren els seus companys.

Realitzar una exposició en record i homenatge a un dibuixant que cada dia penjava la seva obra en un mitjà tan difós com ho va ser en els darrers vint anys “La Vanguardia”, com abans ho havia fet a “El Noticiero Universal”, l´”Avui”, o “El País” no és tasca fàcil. Però els organitzadors, grans coneixedors de l’artista i la seva obra ho han aconseguit.  I així podem gaudir del treball d’un artista ,d’un ninotaire de gran fama i popularitat però al que li agradava seguir essent un home de Teià, població a la que dedicà bonhomia i esforç, i que aquesta ara li retorna l’estima, amb aquesta magnífica exposició.

És molt difícil, per a no dir impossible, resumir en un espai com el de La Unió, la realitat històrica de l’art d’un ninotaire i artista com ell. La seva presència diària amb una obra nova, multiplica i fa inabastable fer un una mirada total al seu fer.

Però sortosament, el comissariat el coneixia molt bé. I així la tria escollida per aquesta ocasió, com estarem segur succeirà en la propera a Ca l’Antiga , és absolutament escaient alhora que ens permet gaudir d’algunes de les cares d’aquest poligonal artista.

Des del detallat estudi de l’escultura “Malip” (Monument a les il·lusions perdudes), passant pel grapat de petites escultures, les tres obres acolorides que quasi presideixen l’espai, el seguit de caixes objecte , petits divertiments dels seus darrers anys, i el seguit d’obres dibuixades que després ocupaven espai en el diari de cada dia,  conformen un tot espectacular, agraït , de fàcil i grata visita que ens permeten un primer tastet de la immensitat creativa que Toni Batllori tenia en la seva ment i expressava amb el seu bon i personal fer.

Exposició d’obligada i respectuosa vista que ens retorna el bon fer artístic i la capacitat creativa intel·lectual de tan important artista. Per no perdre-se-la  de cap de les maneres.

 

Picant Les altres cares del ninotaire. Toni Batllori

La Unió. Teià

Del 10 de setembre al 12 d’Octubre del 2025

 

 

 Ps.- Amb el comentari de l'expo de Toni Batllori, assoleix aquest blog la seva entrada 2500 amb 713768 visitants que li han donat ullada. Fet per el que un es troba del tot satisfet i us dona les gràcies més infinites.

 

SANT TORNEM-HI

 

Era el 17 de setembre del 2005 quan un va iniciar aquest blog, que per tant el proper cap de setmana acomplirà el seu 20 aniversari, circumstància ja ben poc habitual, ja que aquest sistema comunicatiu ha quedat per a molts obsolet, no pas per a mi ja que em permet expressar la meva opinió crítica de les activitats artístiques que es desenvolupen en el meu entorn, i que aquestes quedin arxivades i englobades en un sol espai el que permet una ràpida mirada al passat en qualsevol moment que ho precisi.

Tornem-hi doncs a la comunicació artística després d’un llarg silenci d’un estiu i unes vacances absolutament atípiques per a mi, ja que en elles no he acudit a visitar cap exposició, fora de l’homenatge a Munné, realitzat al Casal de Llavaneres que em va provocar una profunda reflexió interna i personal, en veure que a la inauguració no hi era present cap membre ni de l’Ajuntament ni del Museu de Llavaneres, dues entitat que estaven obligades per natura a assistir-hi.

Aquest fet que desqualifica del tot als responsables d’ambdues entitats, em va provocar una profunda reflexió en la que encara hi estic immers , al respecte de les obligades relacions entre els estaments públics i els artistes i que ara de nou s’ha accentuat amb l’Ajuntament de Mataró que vol ser protagonista en l’homenatge a Jordà organitzat per un grup d’amics, però en canvi no en vol saber res de l’antològica que li va robar, obligant-lo a anar a Ca l’Arenas, - fet que no va acceptar ni ell ni Pere M. Brasó a qui també se li va oferir- ,quan estava pactada i preparada per fer a la Fundació Iluro. Però d’antològiques res, i d’ensenyar les obres que va lliurar al Museu de Mataró, tampoc.

Per això segueixo amb la mala llet latent, que explota quan veig que el divendres vinent tenen lloc, i a la mateixa hora, la inauguració de quatre exposicions a la comarca, la Sant Lluc a la Fundació Iluro, Jordi Homar a la Múndia, Nefer al Museu del Càntir d’Argentona i l’exposició de "Picant", - homenatge a Jordi Batllori-, a ca l’Antiga.

Quatre inauguracions de sis llocs expositius del Maresme. Tant costa fer  una reunió i distribuir-se els dies d’inauguració i aconseguir així una possibilitat de màxima audiència i assistència. Si no ho feu demostrareu públicament que el vostre jo és més important que l’art que dieu voleu difondre.

Com veieu no comencem amb serenor i bon fer l’escarransida temporada d’art a la comarca. Esperem que el final sigui del tot diferent.

ART-MATARÓ, DOS MIL....

 

Aquets dies estic endreçant papers i llençat coses que ja no serveixen. Entre l’antiga paperassa vaig trobar aquest article que es publicà al Mataró Report al Febrer de 1999. Es a dir ja fa vint-i sis anys. M’ha agradat recordar aquell somni i per això el reprodueixo ara i aquí, just a la vigília de Santes, a veiam si fan el miracle.

 

PUNT I RATLLA. MATARÓ REPORT . FEBRER DE 1999

En Pau i la Viver havien decidit passar aquell dia a Mataró. Artferits, havien llegit el molt i el bo que els mitjans informatius deien d’aquella ciutat que en pocs anys havia esdevingut centre de referència en el món de l’art. A més, la poca distància de Barcelona, feia la visita encara més fàcil.

Després d’admirar la gegantina Laia que els donava la benvinguda i dirigir-se al centre de la ciutat, caminaren Riera amunt i tot deixant de costat la sala de la Caixa Laietana dedicada a mostres de caire social, es dirigiren a l’Ajuntament on van rebre un ample i explicatiu dossier del munt de possibilitats culturals i artístiques de la ciutat.

Tot passant per sota l’edifici, entraren a la plaça on divisaren Can Palauet. Era aquest un centre dedicat especialment a mostres provinents d’estaments oficials i de les més importants fundacions privades però que no obviava un parell de mostres localistes de producció pròpia. Ara , aprofitant l’èxit aconseguit pel taller de Gravat Rafael Estrany  a la fira Estampa de Madrid,  presentaven una excel·lent col·lecció de gravats antics provinents de la Calcografia nacional i les obres premiades en el darrer concurs estatal.

La llum del dia donava brillantor a les llambordes de la plaça quan la travessaren, tot gaudint de l’escultura Mataró de l’artista local M. Cuachs, per anar al renovat Museu Local. Una necessària ampliació havia permès presentar adequadament les seves peces entre les que destacaven la col·lecció de gravats de Goya, un parell de dibuixos primerencs de Dalí,  una petita mostra de pintura d’entre segles XIX i XX,  i la valuosa col·lecció de pintures sobre taula. El bon nombre de peces  de restes de l’antigor, s’havien desplaçat a les noves dependències de Torre Llauder, que caldria visitar en el camí de tornada. La seva sala d’exposicions es dedicava a mostres de qualitat amb una especial tendència en els artistes propers.

EL Carreró va portar-los flaires de vells temps quan el travessaren per endinsar-se en el nucli antic.  Amb el fons del soroll animat del mercat casolà de la plaça Gran, Santa María els esperava radiant, especialment la capella dels Dolors, que havia aconseguit finalment rebre l’atenció que mereixia.  Restaurada i correctament il·luminada, el treball de Viladomat esdevenia en la joia del barroc que sempre havia estat. Una ullada al Museu Arxiu arrodonia la visita.

Mentre dinaven donaren un cop d’ull a  cèntims una acurada revista cultural local tot comentant el que encara els quedava per visitar. L’Ateneu era allà mateix. Les magnífiques instal·lacions acollien mostres diverses. Si feia poc era una mostra d’art americà dels setanta la que havia provocat cues, ara era una important exposició sobre el surrealisme la que omplia la primera planta. I el mateix s’esdevenia a la segona, amb una mostra sobre l’escola de Mataró, l’única escola amb nom propi i que mai havà existit tal i com explicava l’acurat catàleg.

D’allà a la presó hi havia tan sols dues passes: L’antic edifica havia estat convertit en un Museu d’Art amb una dedicació especial a les tendències més actuals, alhora que disposava d’informació informatitzada dels artistes de Mataró i comarca. Juntament amb un fons important presentava aquells dies un seguit d’experiències en forma d’instal·lacions entre els signes cabalístics actuals i els medievals.

La fundació germans Arenas, carrer d’Argentona enllà, oferia un complert recorregut per l’art produït a Mataró en el segle  XX. L’evolució del paisatge i la figura, l’arribada de les noves tendències, la figuració i l’abstracció...Les  característiques de la ciutat i el nombre dels seus artistes permetia extrapolar i veure l’evolució de l’art en el país i el segle. La mostra d’un artista local reconegut en la sala d’exposicions temporals  encara ho feia més palès.

Ara sols quedava anar a la Casa Coll  i Regàs per veure el centre  d’estudis Puig I Cadafalch i acabar donant un tomb  per algunes de les galeries comercials que s’havien muntat al voltant d’aquest ambient, digué en Pau en anar a travessar el carrer  quan una botzina intensa martiritzà les seves oïdes.

El so va despertar-lo. El rellotge marcava tres quarts de set. A la ràdio sonava “Que hay de malo en perseguir un sueño”.

 

COL·LECTIVA DE 6 MEBRES DE L’ASSOCIACIÓ SANT LLUC

 

Acaba temporada l’Associació Sant Lluc a Aparelladors, de la mateixa manera que ho va fer  en l’anterior, amb una col·lectiva de 6 membres. Però mentre en l’anterior els protagonistes eren sis cares noves, o poc conegudes , en el món expositiu local, en aquesta ocasió canvia la direcció de l’aposta i presenta tres veterans de l’art local, al costat de tres ,diguem-ne novetats. I el cert és que erra del tot en l’aposta.

No pot ser de cap de les maneres que tres artistes amb molts anys d’experiència, - algun depassa els quaranta anys expositius-, i que  a més dos d’elles formen part de la junta de l’entitat, ocupin un lloc expositiu que no els hi pertoca de cap de les maneres.  Qualsevol d’aquests artistes poden merèixer i realitzar una exposició individual, però mai, - i molt menys els que pertanyen a la junta de l’associació-, haurien de manllevar un espai  a altres artistes que no disposen d’espais on exposar.

Per tant em nego a comentar  les mostres  de Jordi Santamaria, Mariano Cabellos i Sussi Vilaseca ja que aquest espai que ocupen no hauria d’estar mai per a ells.

Si els deixem de costat, la mostra esdevé d’una pobresa evident. Rut Pla del Rio, de qui aventuraven un bon futur, rellisca totalment en aquesta ocasió amb uns jocs repetitius  d’imatges, que es limiten a ser això, petites juguesques,  més d’una fira d’art al carrer que no pas d’una exposició.

Linus Insa ens decep enormement amb unes mirades aquoses d’un decorativisme sense cap mena de trempera. Per analitzar-ho millor hem entrat en les xarxes socials per veure el seu treball i el resultat es demolidor. M’és molt difícil entendre com se li ha pogut donar aquesta oportunitat, que òbviament és una oportunitat perduda.

Finalment l’obra de M. Sanchez Leiva és l’únic salvable del col·lectiu. Malgrat que ho desconec tot de l’autor/a i que les obres semblen fruit de diverses reunions d’urban sketchers, l’autor té habilitat, gracia constructiva i ens presenta de manera afinadament actual un global dispers però altament comunicatiu.

Una pintura fresca aquesta que salva una exposició que globalment hauria de provocar una profunda reflexió de futur en el global d’una associació que en aquesta temporada ha greument malmès el valor d’un espai expositiu  que a més a més , essent l’únic que existeix a la ciutat, hauria de ser guiat i dirigit amb molta més cura del que ho està essent.

 

 

 Artistes membres de L’associació Sant Lluc

Mariano Cabellos, Linus Insa, M. Sánchez Leiva,

Rut Pla del Rio, Jordi Santamaria i Sussi  Vilaseca

Sala del Col·legi d’Aparelladors

Del 4 de juliol al 14 de setembre de 2025

 

CÀNTIR DE L’ANY 2025. BENEDETTA TAGLIABUE

 

La passada setmana es presentà al  Museu del Càntir, el càntir d’enguany , en el que es celebrarà el 75 aniversari de la festa. Per tan important aniversari que en aquest cas és triple : 75 anys de la festa del Càntir, 50 de la creació del Museu i 25 anys de la nova seu del Museu del Càntir, s’ha triat a l’arquitecta Benedetta Tagliabue que va presentar la  seva peça a l’opinió pública.

Benedetta Tagliabue  (Milà, juny de 1963) és una arquitecta italiana establerta a Catalunya que és  cap de l'estudi EMBT

Va néixer el 1963 a Milà. Estudià arquitectura a l'Istituto Universitario d'Architettura di Venezia (IUAV), on es graduà el 1989. Amplià els seus estudis a Nova York, però just en finalitzar la seva tesi doctoral l'any 1989 es traslladà a Barcelona. L'any 1991 començà a col·laborar amb Enric Miralles, la seva parella sentimental, amb qui s'associà més tard per a formar l'estudi Enric Miralles-Benedetta Tagliabue (EMBT).

Al costat d'Enric Miralles ha realitzat projectes tant a Catalunya com arreu del món, fent una especial menció a la construcció de l'Edifici del Parlament d’Escòcia (1998-2004), que guanyaren en un concurs internacional. Després de la mort inesperada de Miralles l'any 2000, Benedetta Tagliabue prengué la direcció de l'estudi, continuant amb els projectes que ambdós estaven construint: l'Escola de Música d'Hamburg (1997-2000), l'ampliació i restauració de l'Ajuntament d'Utrech (2000), el Parc Diagonal Mar a Barcelona (2002), el Campus Universitari de Vigo (2003), el nou edifici del Parlament d’Escòcia (1998-2004), el Mercat de Santa Catarina  (1996-2005) i l'edifici de Gas Natural (1999-2006).

Fou guardonada amb el Premi nacional de Patrimoni Cultural concedit per la generalitat de Catalunya pel mercat de Santa Caterina l'any 2001. L'any 2005 fou guardonada a la Bienal d'Arquitectura Espanyola, amb el Premio Manuel de la Dehesa pel seu projecte del Parlament d'Escòcia 2004 i el mateix any guanyà el prestigiós RIBA Stirling Prize britànic - Millor Edifici del 2005pel mateix edifici. El 2009 va rebre el Premi Ciutat de Barcelona en la categoria de projecció Internacional pel Pavelló d'Espanya de l'Exposició Universal de Shangai.  El 2013 va entrar a formar part del Consell Assessor de l'Arts Santa Mònica.

Va ser guardonada amb la Creu de Sant Jordi l'any 2019.

El 2025 fou inclosa a la llista Forbes de les 100 dones més influents de Catalunya

Un gran honor , i més un cop vist el seu currículum, que una persona com ella acceptés l’oferta per a la realització del càntir d’aquest any, en que es celebren els 75 anys de la festa. Una festa a la que des d’aquí us convidem a prendre-hi part, el proper primer cap de setmana de juliol.

Mentre no arriba, gaudim de la bellesa del càntir de l’any , gestat per Benedetta Tagliabue.