ES MOU

Hi ha vegades que la conjunció d’un seguit de fets dirigits cap una direcció provoca justament el moviment contrari . Això és el que sembla està succeint actualment a la nostra ciutat en el que pertoca a les arts plàstiques.

Tots sabem de l’individualisme dels artistes que generalment sols es refia de petits grupets , allò que per els nostre verals es diu de les capelles i les capelletes. Uns nuclis que massa vegades han impedit accions conjuntes que haurien estat positives per a tots , però que per un raó o altre , ara un nap ara una col , acabaven en orris o en el pitjor dels fracassos.

Però certament contra un enemic únic es lluita sempre millor . La postura quasi aniquilatòria duta a terme en els darrers cinc anys per part del PMC , de l’IMAC, o del “LLIMAC” com algú comença a dir-li, i deixo a benefici de dubte els possibles paral·lelismes. El proteccionisme desmesurat en diners i atencions cap a l’art contemporani en general i can Xalant en particular , el manteniment del segrest de Ca l’Arenas faltant en tot al desig del testador , ha creat una mena de front comú que està aglutinant als artistes i a la gent de l’art , com de fa temps no s’havia vist.

Actes com el del passat dissabte a l’estudi de l’Albert Alís amb un gran gruix de creadors entre el més que llarg centenar de persones que hi van assistir. El retorn dels artistes a fer pinya en les inauguracions. Les col·laboracions entre ells o entre grups diversos com per ex L'associació del Sant Lluc i el Batxillerat Artístic de l’Escola Pia de Sta Anna. La participació conjunta en experiències com la mostra al voltant del tema del casament que organitzada per la gent dels Dimarts del Llimoner ha aconseguit aplegar a vint-i-sis artistes per realitzar un treball 100F al voltant del tema escollit , amb uns resultats que ja us avanço son magnífics i que s’inaugurarà el proper dijous 5 de Maig a la sala de la Caixa laietana de la Pça Sta Anna . O la negativa rotunda per part d’una majoria quasi absoluta dels signants del Fons d’Art a participar en l’esquirolada preparada per Penedès, son elements que cal tenir molt en compte.

Potser per això bo en seria una acurada reflexió per part del Govern en general i de Cultura en particular. Una reflexió que hauria d’estar ja sobre la taula en la preparació de la propera temporada en la que cal modificar del tot la paramètrica si no es vol arribar a un trencament definitiu.
Potser el fet no és tan difícil com sembla , tan sols seria qüestió de reprendre el principi en que s’establia el Fons d’Art i que diu . “ ... per tal d’aconseguir l’objectiu de reforçar les relacions entre els artistes de la ciutat i el Patronat municipal de Cultura, així com crear una relació estable i permanent de treball ...” i seguien els pactes acordats.

Penso , de tot cor , que no es pas un punt de partida gens dolent.


NO EM RECONEC

No crec que Joan Laporta penses que la seva frase davant les imatges del seu discurs a les Penyes barcelonistes o insultant a l’àrbitre en la semifinal de la Champions pugues esdevenir històrica. Ara mateix molts son els que no es reconeixen davant aquells que els van votar i a la inversa.

Difícil definir la manca de reconeixement que té ara mateix la gent del PP. Ningú reconeix ningú i els companys esdevenen rivals quan no enemics en una història / histèria

que cal seguir amb

tota atenció i que ves a saber com pot acabar.

IU en canvi no té aquest problema. Son tan pocs que és impossible que

no es reconeguin. El que passa és que no reconeixen als seus votants i per tant desconeixen de veritat les seves necessitats. Un exercici de difícil psicoanàlisi els que comencen Llamazares , Rosa Aguila

r i els pocs que queden. Mentre a ICV tremolant per el manteniment del Tripartit.

El PNV segueix barallat amb ell mateix i la seva consulta determinista, en aquest la faig , però no faig encara que podria no fer-la donant a entendre que si la

faig , però..... . Impossible seguir el fil , tan impossible com no

encabritar-se amb Arzalluz que segueix dient estirabots de vell j

ubilat al que li costa aguantar-se els pets.

A Esquerra tot queda penjat d’un Congrés en el que tot pot passar i que segons el que succeeixi pot fer trontollar , i molt, tants acords aguantats amb fil de seda i no pas de pescar.

I a CIU dons com sempre , creient-se que els hi ha robat el xalet i que cal recuperar-lo sigui com sigui , encara que cerquin bèstia grossa i alguns parlin de casa de barrets. A bon segur per experiència pròpia.

Mentre en el PSOE , pau i tranquil·litat. El que fa guanyar unes eleccions. Ara sols cal fer quadratura del cercle en el finançam

ent autonòmic i tots a viur

e de la rifeta, cosa que si és permès posar aigua al vi , és el pitjor que podria passar , ja que sota le

s estovalles hi ha alguns temes que caldria tocar ara que el vent bufa a favor , no fos cas que .....

NOU CARTIPÀS

Que un regidor abandoni el seu càrrec per ocupar un destí superior i per tant que amb l’entrada del següent de la llista pugui existir un petit canvi de cartipàs per a tal d’aprofitar millor les qualitats del membres de l’equip, és un fet tan elemental i alhora corrent, que no hauria de provocar grans comentaris, i més si no es tracta d’una regiduria d’aquelles que públicament es consideren “pilars”. Com és possible dons que quan això ha succeït ara a Mataró hi hagi tan rebombori?.

La resposta en aquest cas particular és evident que té una lectura personal i porta el nom de Carlos Fernández, a bon segur el regidor més controvertit del consistori , capaç d’aplegar un bon grapat de fidels defensors i un altra de detractors , entre els que m’hi trobo, que no és que no el considerin capaç d’ocupar aquest càrrec , és que tenen el total convenciment que una ciutat com Mataró mereix gent molt més valuosa que pugui aportar quelcom més que la plena fidelitat com a mèrit de campanya.

El cert és que la gestió del canvi ha estat risible: Per un cantó,- i suposo que seré ràpidament desmentit- , hom va ple i ha estat tema de totes les converses que es va intentar convèncer a Núria Aguilar de que renuncies al seu dret succesori , desig al que es va negar. Conseqüències del mateix fer que li provoca la seva davallada en la llista electoral?. Ves a saber però potser d’aquí aquesta regidoria de Gent Gran , treta de la màniga i sense gaire sentit polític i menys pes específic.

L’altra, l’elecció de Carlos Fernández que segueix augmentant el seu pes polític ,- que Déu ens agafi confessats -, amb el que Baron i Bassas presenten una lectura que fa un xic de por. Sempre he cregut que la intel·ligència està en saber-se envoltar del millor. Fer-ho de gent que si més no haurem de qualificar com de poc valuosa, és voler assegurar-se la cadira i això sempre s’acaba pagant.

S’equivoca del tot Ramon Bassas en el discurs defensiu ( d’ell , de la decisió i de Fernández ) que presenta en el seu blog i que Baron en el seu diu que signa sense por. El seu error comença ja quan mentre el mon periodístic anava ple de la decisió presa ( convenientment filtrada ) es llençaven pilotes fora davant dels militants en reunió oficial. De nou el cornut és el darrer en assabentar-se

De veritat creu Bassas que “aquesta mena de canvis, massa centrats en debats nominals quant a l'anàlisi, són rebuts invariablement amb crítiques més o menys furibundes més fruit del prejudici que de cap altra cosa”. O és seriós dir :” són rebudes amb cavil·lacions un pèl obsessives sobre les motivacions més o menys obscures que tant agrada de veure”. Si de veritat així ho pensa , és que la manca d’anàlisi polític en una substitució com aquesta ha estat molt important.

No podem anar ara parlant de canvi generacional, diversitat de sensibilitats , la generació de la transició.... Ja sé que qui més em coneix , - la meva dona - , em diu moltes vegades que m’he quedat al maig del 68 , i el pitjor és que encara no m’he assabentat de que d’aquelles idees poc en queda. Potser sí i potser degut a l’edat que marca el meu DNI . em rebel·lo al canvi generacional, quan sols es fa per això per generacional i no per qualitat.

És una mica com el debat artístic entre figuració i abstracció, entre plàstica i contemporaneïtat. Que ha de prevaler? . Pregunta en aparença difícil i amb resposta fàcil : Allò que tingui més qualitat.

I aquí està la mare dels ous. Qualitat i eficàcia. I aquests son uns adjectius vedats en Carles Fernández que a bon segur en disposa d’altres però que jo i molts d’altres no li sabem veure per enlloc. I com que cal demostrar-ho , valgui fer una ullada a la seva gestió com a representant del PSC en el PMC de la darrera legislatura. És difícil per a no dir impossible , fer-ho pitjor .

Però el que em desil·lusiona és que sembla voler-se escampar una cortina de fum com per fer fonedissa tota la història. Divendres passat, en el programa “Objectiu” de l’Oriol Burgada a TVM , programa que de nou es recomano ja que paga la pena seguir-lo amb atenció , era divertit veure com Joan Salicrú , Joan Catà i Saül Gordillo , tots ells proclius i propers , a nivell personal i professional, amb les tendències del Govern Municipal, intentaven fugir d’estudi davant les escomeses del presentador que incidia en allò que tots sabem , la debilitat d’un Govern , fluix en la seva llista electoral i que s’escrostona davant cada canvi .

Just aquest dilluns , Baron celebra e acte públic al Centre Cívic del Pla d’en Boet el primer any de mandat. Estic convençut que incidirà en el canvi generacional. Ahir dissabte , en les paraules que va dir en l’estudi d’Albert Alís , ja va parlar d’aquest canvi i es va trobar que aquesta idea i en aquell lloc i moment no tenia res a veure , i feina va tenir per sortir de l’embolic.

Canvi generacional sí, però amb mèrits i qualitat , i avui per avui , i amb un any ja menjat, les joves incorporacions al Govern Municipal no arriben a la sola de la sabata d’aquells als que van substituir, Però el pitjor no és això , és que tots tenim el convenciment que mai hi arribaran.

Ja ho diu el poble : Qui val, val. I entre aquests que valen no hi està Carlos Fernández , regidor plenipotenciari d’una ciutat que mereix un quelcom millor.

MATARÓ / NEW YORK. ALBERT ALÍS

Avui aquest vespre , Mataró ha estat una mica New York. Al menys aquest era el concepte agradabilíssim per altra part que surava per l’estudi de l’Albert curull de gent i en especial curull d’amics.

L’Albert té un magnífic estudi , enveja de tots , dels pintors i dels no pintors , allà rera Valldemia tot començant, o acabant segons es miri , el carrer Argüelles. És un estudi que conec be i en el que hem tingut amples xerrades en tota l’elaboració del Fons d’Art. És un lloc on ja fa temps que l’Albert volia fer alguna cosa.

Ho tenia clar. A Mataró no hi ha sales comercials on exposar i en les sales institucionals sols ho pots fer cada quatre o cinc anys. Una vegada has exposat a la Laietana i tenint en compte que les sales municipals son regne vedat als artistes no contemporanis . I aquí va un repte a la gent que mana en ells, quants artistes plàstics d’aquells que vosaltres no considereu com a contemporanis han exposat en actes sales en els darrers cinc anys?. Jo sé el resultat però es tan penós per a l’art i a la ciutat que millor no dir-lo , encara que molt m’agradaria que aquestes dades les fes públiques l’IMAC .

Per això avui ha penjat els seus magnífics treballs en el seu estudi i ha convidat a hom. No ha estat un acte original. A Mataró per ex. ja ho havia fet en Perecoll al C.Pujol i amb les seves finestres al mar. Però ha estat un acte que ha permès observar a aquells que ho han volgut viure i veure, que l’art , aquest intangible element segueix interessant ,i que fins i tot els artistes , sers esquerps i individuals, han sabut estar a to i acompanyar i gaudir d’una vetllada enormement valuosa per a l’autoestima personal i col·lectiva.

Un dels assistents ha estat l’alcalde Baron, fet que cal agrair com es mereix i que el qualifica en aquest el seu afany per donar la rellevància que l’art mereix. Com home intel·ligent que és penso que haurà sabut copsar el missatge , aquell que parla d’art i de qualitat , que rebutja les efervescències de gasosa i que creu ferventment en la qualitat com eix fonamental de tota creació. Ara bo seria que en fes translació a la gent del Govern , en especial a aquells que corren per Beneficència, que per cert i com és habitual , norma i costum , han brillat per la seva absència, circumstància que altra vegada els desqualifica.

Avui , gràcies al gest de l’Albert Alís , la gent de Mataró ens hem sentit menys de poble i ens ha semblat estar a New York, però amb un gran avantatge , que aquí estàvem assaborint una copa de cava i allà ves a saber què.

Amb tot i per tot. Gràcies Albert i Moltes Felicitats.

CHIQUILICUTRE

Quan va començar aquesta famosa història , vaig llegir que el veritable nom pensat per la gent de “El terrat” era el que encapçala el comentari. Després van acceptar els suggeriments i el nom va canviar per arribar a aquell que aquesta nit ha dominat les pantalles de tot l’estat.

He de ser sincer i he de dir que he pecat. Havia assegurat que no ho veuria i no ha estat així. Quan la meva filla m’ha avisat de l’actuació he acudit a ser un cutre més en el nivell d’audiències. Ara, quan escric això m’informen de que la seva posició està més allà de la quinze de la classificació. I penso que Buenafuente deu estar partint-se de riure mentre no para de comptar els euros que entren a la caixa.

Avu a “El País” hi havia una magnífica columna de Vicente Verdú on reflexionava : “ La qüestió és si l’Estat ha o no de recolzar la cultura popular , entenent clarament per a tal tot allò que , sense importar el seu grau, agrada al poble, a la majoria de la ciutadania i no a l’élite tan exquisida com exigua de la població”.

Si més no tota aquesta història / histèria de Chiquiliquatres dona per forces reflexions , en un i altra cantó de la moneda. El que potser a vegades manca és saber en quin cantó està la cara bona i la dolenta.

Personalment estic en contra d’aquestes bajanades. Eurovisió serveix o no, ( està clar que no ), però si un decideix anar-hi , - chapeau a Itàlia que ha dit no -, s’ha de fer amb dignitat , és a dir enviant un cantant per fer la seva. Fer el joc al frekesme , o com s’escrigui , i generar negoci en base al mateix és tan vergonyós com lamentable.

Però un , volent o no, hi ha col·laborat essent un més en el llistat d’audiència. Son les obligacions de voler seguir la realitat del país. Encara que com avui em recomanava Baron , he visionat la versió Polònia /Llach ( amb Mataró a la lletra) i sens cap mena de dubte aquesta és molt millor.

Cutres o quatres, que més dona. Encara que la gent de l’art no podem pas alçar gaire la veu , que en la darrera Biennal de Venècia un dels representants va ser Ferran Adrià , que no deixa de ser un altra frekisme , això sí , amb glamour i totes les benediccions de la Guia Michelín.

DRETS D’AUTOR

Massa vegades hom creia que en adquirir una obra d’art , per humil, senzilla i modesta que es tractés , el comprador n’adquiria com una pàtria potestat i en podia fer el que li vingués en gana. I no parlem tan sols dels compradors particulars , i sí especialment de quan els compradors eren , empreses , institucions privades o el mateix estat mitjançant qualsevol de les seves múltiples institucions.

Diversos han estat els judicis , i les sentències , que han anat donat raó als creadors davant flagrants mal usos d’aquest dret de propietat absoluta , inexistent i a més il·legal. Ara sembla que definitivament no tan sols queda ben determinat , ans s’amplia aquest propietat legal donant a l’artista l’anomenat “droit de suite” amb el que tota revenda oficial d’una obra generarà per l’artista un benefici que anirà de manera inversament proporcional al cost d’un 0.255 a un 4%.
Aquest fet que incidirà poc en el comprador si afavorirà a l’artista en especial al jove i menys conegut , ja que els grans artistes disposen tots ells de societats que ja gestionen els seus drets.

És dons el moment d’estar a l’aguait. Aquells que ens passegem per les subhastes barcelonines , encara que sols sigui com visitants de les exposicions prèvies , ja estem acompanyats a veure obres d’artistes mataronines que surten al parquet. Ara , d’aquesta venda n’obtindran uns beneficis proporcionals al resultat final, fet del que ens congratulem ja que n’és acte de tota justícia.

PRESIDÈNCIA


TVMataró llençava ahir la notícia i Cap-gros se’n feia ràpid ressò . Carlos Fernández assumiria part de les competències de l’àrea de Presidència que havia deixat Esteve Terradas en abandonar el consistori local per ocupar càrrec parell a la Delegació del Govern a Barcelona. L’altra part quedaria en mans d’un Gabinet d’Alcaldia mentre que Núria Aguilar es dedicarà a la gent gran en una regidoria independitzada de benestar Social.

Tot en sí es ben noticiable i mereix una atenció que l’hora que marca el meu rellotge impedeix dedicar-li ( veure el Penya – Barça ha valgut la pena ) i que haurem de deixar per aquest cap de setmana.
Però sigui com sigui no m’estic de fer un petit paral·lelisme. En aquests dies tots hem escoltat comentaris al voltant de la famosa expressió d’Oriol Pujol qualificant de “casa de barrets” al Govern de Catalunya. No fa tant vàrem escoltar de boca de tan il·lustre personatge fill del seu pare , o potser filant prim , fill de la seva mare , parlant de Montilla com la bèstia grossa.
Dons bé , Oriol Pujol des de 1993 fins al final del poder del seu pare a la Generalitat, va estar acochat al departament de Presidència en diferents càrrecs ( Cap del Gabinet Tècnic . Dtor General d’Afers Imterdepartamentals. Director General del mateix i de Relacions amb el Parlament ).

És a dir , la gent del partit , la més barroera , la més primària , aquella que ataca a l’adversari pensant no que és un adversari i sí que és un enemic ( del lloc de treball és evident ) és a la que es destina lloc tan important i que es vicia de contingut per convertir-se en guàrdia pretoriana d’aquell que mana.

Si Baron és això el que vol, ha encertat del tot amb l’elecció de Carlos Fernández , i a més com deia un bon amic, si té feina ,encara que bruta, no és dedicarà al dia a dia , fet que la ciutat i tots agrairem. Però si Baron creu en un govern en progrés per tirar endavant aquest nomenament és un greu error.

Potser per això quan avui m’arribava un correu convidant-me a un acte el proper dilluns per celebrar el primer aniversari del nou Govern, em preguntava si de debò hi havia alguna cosa que celebrar i jo mateix em responia, fora del fet de que no manin els altres ( que seria molt pitjor), de celebrar , celebrar ..., res de res.

QUATRE ( II )

“Quatre” és la mostra que cada any en arribar la primavera ofereix Caixa Laietana a quatre artistes joves ( o no tan joves si tenim en compte que algun depassa la quarantena ) en l’intent d’oferir una mirada a un art que podríem dir més fresc o menys acomodatici.

Hem de reconèixer que sense assolir grans nivells, anteriors edicions de Quatre ens havien ofertat una mirada més intensa que no pas la d’enguany establerta més en l’artifici , en el joc , que no pas en la reflexió, l’aposta crítica i la valentia creativa més enllà dels plantejaments estrictament pictòrics.

Fora del mataroní Màximo Almeida , del que en parlàvem en un post de fa uns dies , amb una obra afermada en el seu llenguatge peculiar i que be val una deturada visita , en la resta existeix una tendència excessiva per un decorativisme “modernillo” , en unes obres que a vegades cauen més en el que podríem de dir de botiga de mobles de disseny que d’una galeria d’art.

Àngel Martínez ( Barcelona 1966 ) redueix la seva presència a un teòric simplisme en el joc de les composicions. Objectes comuns i quotidians convertits en elements geomètrics per conjugar formes i volums que en aquest venen acompanyats de la presència del color , a la recerca d’un senzill tromple l’oeil que no provoca en absolut.

Envoltat d’una mirada a lo De Chirico , però en les seves antípodes en el que pertoca a concepte , Àngel Martínez fracassa en el seu intent d’aconseguir convertir els elements habitual en elements essencialment bells. I el seu fracàs està no en els objectes i sí en la seva mirada que vol ser freda i esdevé insípida , i que vol jugar a ser interessant quan en realitat és vulgar.

Tot en aposta absolutament fallida que ens transporta a una motivació pueril sense cap mena de transcendència

ART I DINERS

L’art val el que la gent vulgui pagar per ell. Són paraules de Maria García Yelo , actual directora del departament espanyol d’Art Contemporani de Christie’s i que fa fins ben poc era subdirectora del Museu Reina Sofia.

Diners els de Roman Abramóvich , el multimillonari ucranià mes conegut per ser l’amo del Chelsea que fa ben pocs minuts ha perdut la final de la Champions.

L’altra dia es va gastar ell solet 76.5 milions d’euros per adquirir un tríptic de Francis Bacon i un nu de Lucian Freud ( Benefits supervisor sleeping ) , amb el que aquest artista aconseguia el rècord de preu d’una obra d’artista viu.

Diners i paraules. I com no, Art. Tres elements que conjugats poden donar molt de sí.

20 DE MAIG. JAUME ARENAS

Benvolgut Jaume:

En un dia com avui no vull passar per alt el teu record. Estiguis on estiguis , a bon segur allà on descansen els bons artistes, m’agrada pensar que segueixes amb delectació el que passa per el mon de l’art d’aquí baix , llegeixes els comentaris del que s’escriu i al menys en el que per a mi pertoca , mantens aquell retolador verd per subratllar les paraules o frases que no et semblaven be i poder-les retopar en la primera conversa.

No puc negar que enyoro la teva presència , la teva passió vital per l’art i per la ciutat. Segueixo admirat amb les teves aiguades que ara , i amb comptagotes , de tant en tant aquests ... ( millor no dir la paraula, que tu eres senyor de correcció exquisida ) que manen en la que va ser la teva casa ens presenten de trascantó.

És clar que segueixen seduint-me els teus treballs de marines turmentades , en especial quan afegies aquells tons grocs, rosats o acarbassats, però segueixo pensant en la teva capacitat de les aiguades submarines , en aquells detalls de boira i pluja , en els retrats del Ferm , que mai ningú ha retratat com tu vas saber fer, en ...

Però ja ho veus . Avui ha fet vint-i-cinc anys que ens vas deixar i ningú ho ha recordat. Ni tan sols aquells que per obligació moral haurien de fer-ho. Però no t’importi, son uns malnascuts ( no rondinis , el que ho diu soc jo) però vull que et quedis amb el record de la gent de la ciutat que encara llueixen de les teves obres , que segueixen embadalits davant els teus mars tempestuosos , que...

I és que tu Jaume , vas ser en realitat un revolucionari. Un revolucionari benestant que vas saber fer entendre a la burgesia de la ciutat que calia anar un parell de passes més enllà i que en realitat això del realisme i l’abstracció eren dos camames per engatusar a incauts. Que la raó era una i sola.: el bon art.

Podria i voldria dir-te més coses però que et puc dir que tu no coneguis de primera mà. Simplement , i en dia tan assenyalat voldria renovar el sentit més profund del meu respecte i la meva amistat.
Amb tot el record, una abraçada de

Pere Pascual Martí , PIC II

PS.- Quan tot passejant per aquí et trobis amb el pare i ho comentis , dóna-li un petó i una abraçada ben forta. Li dius, encara que ja ho sap, que el trobo molt a faltar

“Jaume ha mort a les 13.18. Habitació 202 de l’Hospital. Ha sofert molt . Que descansi en la Pau de Déu”. (20.03.2008)

Paraules del diari de Jordi Arenas , explicitades per F.Masriera en el llibre “Jordi Arenas , la sublimació de l’art”.


Avui fa vint-i-cinc anys que va morir en Jaume Arenas , el germà gran de la nissaga Arenas , el veritable artista de la família. Encara que la seva casa és ara el centre d’art del museu de Mataró , ni aquest ni ningú ha tingut la decència de fer-ne el més petit dels recordatoris.

Per això , per a la regiduria de Cultura , per els responsables d’art del PMC o de l'IMAC o com li vulguin dir, per els responsables del Museu de Mataró, per aquells que remenen a Ca l’Arenas i han fet una programació en l’oblit i per tots aquells que podien i haurien d’haver-ne fet memòria , vagi el meu sentiment de menyspreu més absolut.

JOAN LAPORTA

Ahir vaig ser un més del milers d’espectadors que respectuosament , per allà dos quarts d’onze, van acostar-se al receptor de televisió, van sintonitzar TV3 i varen disposar-se a escoltar al President del F.C.Barcelona que havia de desgranar raons, causes, motius i circumstàncies de tot el que havia succeït en aquesta maleïda temporada.

Laporta és d’aquells de silogismes senzills: Abans , la religió era l’opi del poble. Ara diuen que ho és l’esport. Si és així jo soc el “papa” d’aquesta religió peculiar que n’és el barcelonisme i per tant sempre tinc raó i la meva veritat és indiscutible quan parlo ex-càtedra.

Per això va rebutjar la roda premsa amb tots els mitjans de comunicació, i es va dirigir a TV3, avui per avui encara la seva ( demà serà la Sexta que ves per on la manega en J. Roures amic personal i soci de J.Cruyff) i va llençar el sermó exculpatori per ell , dirigint alhora tota la culpa cap avall , en una postura inacceptable com a persona i impresentable com a dirigent.

Però aquell que volia deixar de ser el gendre de .. i el cunyat de..., per que aquells fossin el sogre de.. i el cunyat de..., no ha sabut veure que la gent d’ara és del tot descreguda i que per tant no combrega amb rodes de molí, i menys quan el que et volen fer empassar son “pedretes” de l’alçada d’un campanar.

Per això avui tots els periodistes s’han llençat a la jugular per valorar com un suspens la seva representació d’ahir. I és que aquests que manen segueixen vivint en uns núvols . Ja pots guanyar la lliga que demanen la teva dimissió i et tomben el canvi d’estatuts (Calderon i R.Madrid) , o be et diuen que estan del tot al lloro i per tant no es deixen enganyar ( Laporta).

I potser és que l’opi del poble ja ni és la religió ni és l’esport i ves a saber quin és. Serà Eurovisión o Chiquiliquatre , o serà qualsevol reality show de ballarins , models, o gran hermanos a l’ús ?.
Sigui com sigui , el que cada dia queda més clar és que la gent no es deixa ensarronar així com així, per una il·lusió o un ideal.

I be estaria que els polítics en prenguessin atinada nota. I molt especialment la gent que dirigeix el PSC a Mataró.


CULTURA A MATARÓ

Oriol Burgada és un dels millors periodistes que hi ha a la ciutat. Crec que ens honorem amb un respecte mutu , i per el que a mi pertoca amb una admiració total.
Ara els divendres a TVM ( repeticions diverses en el cap de setmana) l’Oriol comenta amb la col·laboració de diversos periodistes locals el més important dels fets noticiables de la setmana .I ho fa apretant en el punt just per intentar veure el rerafons de la notícia.
Els seus col·laboradors també son primeres espases ( Joan Salicrú, Teresa Carreras , Betty Doñate , Oriol Debat , Judith Vives , Vern Bueno...) . Aquesta setmana estava amb Espartac Peran, Manel Roca i Albert Calls. Després de les oportunes visites al tema Casal de Cerdanyola i el salt d’Esteva Terradas , es va comentar sols apuntant-se , el tema de la cultura a Mataró.

Encara que discrepo del tot en el vot de confiança a Penedès , del que cada dia que passa sense fer les explicacions del tema Fons d’Art ( ni una paraula oficial per part de ningú després de més d’un més d’haver presentat la renúncia i amb preguntes de ple ) em cau més als peus , la resta de reflexions va ser demolidora.

Poc temps, poques paraules , però totes elles dinamita pura per expressar el negatiu absolut de la situació actual a la ciutat.

Unes reflexions que mereixerien alguna cosa més que el silenci captiu d’aquells que manen en raó d’un pacte que dia a dia i de manera permanent s’incompleix de manera flagrant.