PRESÈNCIA I ABSÈNCIA

                             

Fa unes poques setmanes que més de cinc cents mataronins s’aproparen al Clos Arqueològic de Torre Llauder. La gran majoria d’ells (polítics i gent de la cultura inclosos ) no havia entrat mai en aquell recinte emmurallat que guardava un tresor, per ells desconegut, com ho son unes magnífiques restes arqueològiques de l’època romana . El trist és que l’acte no era un acte inaugural i sí la celebració del seu 50 aniversari.

Deixant de costat l’evidència de la nefasta gestió de qui tenia cura de la seva acció cultural i que havia estat incapaç de “promocionar” tan noble espai entre els seus propis conciutadans , és obvi també l’existència generalitzada entre nosaltres d’un cert deix de menyspreu envers aquelles petites meravelles culturals que tenim a prop i a les que menysvalorem fins el fet de que les convertim com en “absents” en comptes de potenciar al màxim la seva “presència”.

Mentre en els nostres viatges tots som capaços de visitar “tresors” impensats que no son tals , d’acudir a museus , col·leccions , esglésies de tota mena, etc.... , mai tenim el moment d’apropar-nos a tresors magnífics que tenim a tocar i que desconeixem, o millor dit , que “oblidem”.

La capella dels Dolors , el poblat ibèric de Cabrera ,  els tresors modernistes de Mataró, Argentona i Canet de Mar , la Gliptoteca Monjo de Vilassar, el retaule barroc de Sta Maria d’Arenys de Mar que enguany acompleix 300 anys ... , i podríem afegir-hi elements prou destacats de tots i cadascun dels pobles de la comarca , son elements patrimonials de primera magnitud que a voltes no son reconeguts ni per els propis convilatans.

En uns moments en la que la globalitat i les noves característiques de la nostra comarca provoquen una desubicació envers les arrels més profundes , cal més que mai un apropament als orígens  i un reforçament de la identitat col·lectiva , i res millor per això que la força que ens dona la història i el patrimoni.

Potenciar entre nosaltres la “presència” de tant tresor “absent” ens enriquirà i enfortirà com  individus, comunitat i comarca. Cal fer-ho i fer-ho ja . No fos cas que dintre d’un temps no tinguem de lamentar la presència de la seva absència.

Article publicat aquest mes de Juny a "Tribuna Maresme".

(Les fotografies del post corresponen a "Torre Llauder" i al retaule de l'església de Sta Maria d'Arenys de Mar)

EXPRESSIONISME PUR

A la dècada dels seixanta i començament dels setanta , el per un llavors popular diari “El Correo Catalán” organitzava anyalment un concurs infantil i juvenil de pintura i dibuix. Durant moltes temporades en el palmarès hi convivien els germans Lidia , Rodi i Jordi Tur Font , fills de l’artista argentoní Rodolf Tur, que sotmesos a una espartana disciplina artística i creativa per part del seu pare, varen esdevenir com una mena d’artistes prodigis amb uns resultats molt superiors al que els hi pertocava per edat i concepte.

La greu malaltia que va patir Rodolf Tur , que el va portar a una mort prematura , va deixar orfes en tots els conceptes als joves creadors que excepte en el cas de Lidia , varen abandonar el mon creatiu públic i varen desaparèixer d’escena, potser exprimits mentalment per una partida que potser no els hi hauria tocat jugar. Ara , més de trenta anys més tard , la galeria Art i Gent ens sorprèn recuperant la creació de Rodi Tur , en una exposició de títol “Temps Lliure” que el recupera com a artista , en el sentit més estricte de la paraula.

Ens sorprèn Rodi Tur amb una pintura expressionista d’absoluta puresa. Seguint el concepte clau de l’expressionisme que es mou al voltant de la idea en síntesi interior, és a dir en la necessitat d’expressar l’angoixa interior, Rodi Tur camina per les tesis de Kirchner quan deia que “.. el pintor pinta l’aparença de les coses , no la seva correcció objectiva; de fet crea noves aparences de les coses”.

Així l’artista es mou en la fidelitat de copsar emocions mitjançant aquestes composicions dinàmiques , establertes en cromatismes potents i a voltes arbitraris , en el desig de , tot i fonamentant-se en una teòrica realitat , d’anar més enllà i transmetre més les emocions i sensacions que no pas l’estètica i l’aparença. Ho fa mitjançant una intencionada simplificació, sense refinaments , distorsionant quan se li escau , temes , formes i colors , per potenciar la seva intenció expressiva.

Així Rodi Tur desgrana en aquesta exposició diverses accions que corresponen al temps lliure de les persones , però analitzades anant més enllà, mostrant la cara amagada , l’interior , l’angoixa més que la felicitat , a la que per altra part no renuncia ja que sempre deixa clar un raig d’esperança en l’entramat abrupte de les seves emocions.

Tècnicament ben dotat, sap jugar amb habilitat  i qualitat  amb els estris que han de formar l’entramat d’ofici i així estructura de manera ben adient , com si d’una realització cinematogràfica es tractés, uns obres establertes amb habilitat , en les que proporcions , volums , densitats i perspectives es donen la mà per confegir el decorat , al damunt del qual i amb escenografia ben adient , col·loca els personatges de la manera més destra com per aconseguir el seu fi que no és altra que el de comunicar el seu complex  i difícil món interior.

Una exposició, aquesta de Rodi Tur de veritable qualitat i de molt recomanada visita. D’una sola tacada ens hem retrobat amb un concepte , l’expressionisme figuratiu , força en desús actualment , i el que és més important encara , ens hem retrobat amb un artista de nivell al que cal seguir de ben a prop, ja que en aquesta exposició ens ha deixat ben palès l’art que hi ha en la seva ment i en les seves mans.

Repeteixo , una més que interessant exposició, que molt ens agradaria fons el reinici d’una història d’amor amb l’art que semblava estroncada de fa anys.

Felicitats.

PASSEIG PEL MAR

Torna Marisa Blasco a l’espai Capgròs hi ho fa amb una exposició que a bon segur és la més important de la seva vida artística. I ho és, no per l’ indret ni per qualsevol altre circumstància més o menys aleatòria. Ho és ja que aquesta exposició és decisiva per ella ja que representa el retorn al sentiment de sentir-se pintor i de poder expressar les emocions més sentides mitjançant la plàstica , després d’un llarg silenci producte d’una sequera espiritual i creativa causada per circumstàncies familiars de difícil, per no dir impossible, digestió emocional.

Però quan un pintor és sincer és lògic que qualsevol trasbals , i més si és de gran nivell, provoqui un gir profund en la seva emoció creativa. Un gir que ha de servir com vàlvula expressiva davant la nova realitat interior. I això ni més ni menys, és el que queda palès en aquesta exposició.

Una quinzena son les peces que configuren la mostra . Unes peces amb la presència monotemàtica del mar que esdevé protagonista únic de la mateixa , en una reflexió que vol anar més enllà de la mirada estètica , en un caminar per el que podríem considerar estats d’ànim , en un intent d’evidenciar allò que la pròpia autora considera com a mar interior.

Un mar que vol reflectir alhora la serenor i la ràbia , que vol ser símbol de frustració però també vol copsar aquella serenor capaç d’assossegar l’ànima més torturada. Un mar de colors agressius , però també un mar de tonalitats calmes que porten a la reflexió.

Però queda clar que en l’art el concepte , sigui el que sigui , cal reflectir-lo de manera adient en la forma. Blasco ha apostat per una pintura espatulada , executada de manera valent i vibrant , en uns paisatges concentrats en el propi mar i amb l’absència de qualsevol altra element que el pugui distorsionar. Una tria amb la que encerta ja que elimina els habituals problemes tècnics que tant ella , com quasi tots els autors del seu nivell, tenen quan han d’enfrontar-se a una figuració de caire més o menys realista , en la que els fonaments tècnics son essencials per sortir-ne triomfador.

L’obra queda dons reduïda en la forma al gest , la distribució dels espais , el ritme i el color , i en aquest concepte de tot hi ha en l’obra exposada. Obres equilibrades d’agradable visió, obres en que l’estructura s’esfilagarsa per un joc cromàtic desequilibrat, obres en que el conjunt trontolla per una certa asincronia de components, i obres prou reeixides com per exemple el conjunt d’olis sobre paper que en la seva aparent simplicitat marquen clarament el camí a seguir per part de l’autora.

Quan vaig començar a exercitar la crítica , el meu mestre ( PIC ) sempre em deia que d’exposicions bones n’hi havia de dos tipus : les bones per els espectadors , i les bones per els artistes i que  a vegades inclòs coincidien . Les bones per els espectadors eren aquelles mostres de qualitat contrastada. Aquelles en les que es gaudia de la plenitud creativa d’un artista que actuava com a tal.

Les bones per els artistes eren aquelles que indicaven una millora ne el seu fer. Que mirant l’ahir i l’avui quedava clar que existia un progrés , encara que amb aquest no s’assolís el nivell de veritable artista.

Marisa Blasco està en aquest segon cas. Les circumstàncies vitals la van portar a un atzucac i aquest li ha servit per avançar de manera clara en la seva pintura trencant el cercle viciós d’una obra massa estereotipada, i canviant-lo per uns camins de llibertat que ells i els espectadors agraeixen.

“Passeig pel mar” , un agraït  retorn a l’art d’una autora senzilla que segueix creient en la plàstica com el millor pas per fer avinent les seves emocions. Unes emocions que apareixen a flor de pell en aquesta exposició.

Marisa Blasco . “Passeig pel mar”

Espai capgròs, fins el 4 de juliol de 2012

INTERLUDI

Ricard Jordà en presentar l’exposició “La recerca” de Màximo ( ara “Max”) Almeida que es presenta a la sala del Col·legi d’Aparelladors , va dir que aquella exposició era , al seu entendre , un pas enrere en el caminar de l’artista , però el volia valorar no com un pas negatiu i sí com un pas cap enrere per agafar embranzida vers unes noves fites . I no serem nosaltres qui portarem en aquest cas la contraria a Jordà , que a més coneix com ningú a l’artista ja que va començar amb ell les seves beceroles artístiques.

Estem d’acord amb el que diu Jordà ja que avui en Max Almeida ens presenta un gir a la seva trajectòria que sense trair-la, provoca una mutació important del seu concepte plàstic, encara que volen demostrar alhora , mitjançant els seus dibuixos i composicions , que manté ferma la seva aposta per el treball tècnic ben reeixit en aquest camp del realisme que tant bé domina.

Avui però Almeida fa aposta per el camp del retrat que ja ha conreat en diverses ocasions , però defugint ara del realisme més estricte per col·locar els seus personatges , en un ambient més colorista i cromàtic i a l’entorn d’una certa mirada pop que aïllant-los del conjunt , els hi dona una potència visual individual que agraeixen.

És un canvi radical en la resolució, encara que no en el concepte , però el resultat final sembla més lúdic i intranscendent que quan aposta més per el retrat pur , en el que Almeida sempre ha sabut dipositar i concentrar tota la força dels seu bon fer. Tot això emmarcat però en una excel·lent tria de personatges que produeix en la seva varietat un sentiment de globalitat i conseqüentment de polièdrica capacitat del creador.

Com dèiem abans, al costat d’aquest retrats , Almeida dona pas a un sentit més continuista amb uns dibuixos en el concepte dels volgudament inacabats i un seguit de composicions en les que la ma no es mou tan destra com en altres ocasions i alguna peça esdevé coixa , quan no desequilibrada , fet inusual en altres temps.

Està clar però que amb tot el que hem dit no s’ha de considerar , ni de bon tros, com una exposició fallida ,ans el contrari. La mostra té empenta , intenció i qualitat , però per aquells que coneixem abastament el treball de l’artista és obvi que ens deixa un cert regust a incomplert.

Fa quatre anys , Màximo Almeida ens va sorprendre de manera magnífica amb aquell seguit de “Nocturns” que presentà a l’Ateneu. El seu pes i la seva qualitat ara son rèmora evident per jutjar l’avui. En la comparança no hi ha color i l’ahir apallissa a l’avui.

Per això el concepte de pas enrere i d’embranzida. Màximo Almeida té cap i mans com per apostar per una obra més intensa, densa i emotiva que no pas la que avui ens ofereix. D’aquí la nostra petita decepció.

Una decepció que s’esvairà aviat ja que del bon fer de Màximo Almeida cal esperar una nova mostra en que de nou retrobi la potència màxima del seu art.

NOVES EXPOSICIONS

Com un esclat estiuenc , de cop i volta ens trobem amb més inauguracions que no pas les que podem atendre amb la presència.  D’aquí a  dissabte son cinc les exposicions que obren les seves portes i a  les que caldrà fer oportuna visita.

 

No hi ha dubte que la més important és la que se celebra a la Nau Gaudí el proper dijous ( a dos quarts de vuit del vespre ) inaugurant la tercera visió de la Col·lecció Bassat , amb una nova mirada als anys setaanta . una exposició magnífica per entendre l’evolució de l’art del nostre país en els temps de la transició.

 

Com a preludi  aquest dimecres ( avui per a molts dels lectors d’aquets blog) i a la mateixa hora , l’espai Capgròs presenta els darrers treballs de Marisa Blasco ( “Passeig pel mar” ) , en una mirada personal i intimista plena de reflexions , en el camí de la seva pausada evolució.

 

Divendres toca passejar i el camí és divers. Per un costat i a Can Caralt , en el Museu Arxiu de Llavaneres , és Núria Hurtado qui ens fa present la seva evolució en aquest magma peculiar de puntes , ratlles i geometries , que conformen l’idiomàtica del seu treball. Els seus gravats sota la globalitat de “Esclats de llum” ens ofereixen un pas més en el seu valent caminar.

 

Mentre, a Argentona , i a l’espai d’Art i Gent , es presenta una exposició que a un personalment molt em motiva , com és la del retorn de Rodi Tur i el seu “Temps lliure”. Raons que ara no venen al cas han fet que Rodi faci molt de temps que no presenti els seus treballs al públic, però tots aquells que el coneixem hem pensat que ell era , a bon segur , el veritable artista de la família. Ara de la mà de Kim Queralt tindrem ocasió d’examinar el seu treball, i un  que ha tingut ocasió de veure tan sols un parell de peces , està per dir que aquest pot ser un pas molt important per recuperar la capacitat artística d’aquest creador , desconegut per  a quasi tothom.

A priori és una exposició que voldria recomanar i espero no equivocar-me.

Finalment , dissabte i a la sala de la Presó serà Carme López la que amb “Llum i color de la Provença ” ens farà evident el nou pas en la seva carrera creativa.

Com es veu , s’acumula la feina , amb aquest bon gruix de mostres de les que , com no , enfarem oportú comentari.

DE REALITATS I IMAGINACIONS AUGMENTADES

REALITAT AUGMENTADA

Han passat ja un any d’ençà les darreres eleccions municipals i s’acosta el primer aniversari del govern de CiU. A l’hora del balanç serà difícil, però que força difícil, trobar punts en que el ciutadà hagi trobat una clara millora. Ja sabem que entre la crisi i l’ herència del passat (?), poc marge li ha quedat per aquest massa vegades desnortat govern.

Però hi ha un tema que l’ha treballat i bé, que no és altra que el de la comunicació. Mentre que per el PSC era , i segueix essent , un tema tabú això de comunicar el que es fa , CiU de la mà de Quim Barnola , ha sabut magnificar qualsevol cosa realitzada i fins i tot “apropiar-se” de fets realitzats per altres , tot col·locant la notícia en el web municipal i per tant donant la imatge de ser-ne al menys corresponsable.

Si en l’aspecte general la millora ha estat gran , encara més potser ho ha estat a l’IMAC. La professió periodística no es deixa mai en el calaix i això es nota. J.M.Torrent ha sabut regirar com un mitjó la comunicació de “beneficència” i constantment tens correus indicant-te el que ha passat i el que passarà, fet que és d’agrair , però a més es dona els links de tots aquells espais en que s’han fet ressò d’un acte , o de les conseqüències que el mateix ha tingut.

En els darrers temps no han parat d’informar-nos dels mil i un llocs on s’ha parlat del fet de la “Realitat Augmentada” , experiència que s’ha destapat en el camp artístic en l’exposició “Mar de Fons” de ca l’Arenas. Mil i un llocs en els que s’ha parlat sempre de la tecnologia i no han tingut ni un segon per parlar d’art i de l’exposició , tal i com convindria per un ens que es diu Institut de Cultura.

Nosaltres ja varem dir el que pensàvem en el seu moment. Sempre és positiva la tecnologia ( de fet constantment en aquets blog i en el facebook  comentem notícies tecnològiques referides a l’art ) , però lamentablement l’aplicació en aquest cas era lamentable ja que redirigia a unes fonts d’informació que poc tenien de font i menys d’informació.

Aquest dissabte però Ignacio Vidal Folch ens sorprenia a les pàgines de Catalunya de “El país” amb un magnífic article en el que anava més enlla del fet artístic i tecnològic i en feia una reflexió filosòfica i especialment sociològica. L’article que us recomano llegiu amb atenció, no té  malbaratament.

Per aquells més ganduls i que no us vingui de gust llegir tot l’article , aquí us deixo amb el darrer paràgraf:

“ De la misma manera en artes plàsticas ( en otro tipo de contenidos la AR tiene más sentido ). Ante un Malévitx no quiere más, sino exactamente menos realidad. Quiere meterte en ese cuadrado negro. Quieres el silencio de la realidad ... En algunas cosas ,  cuanta menos realidad, mejor”.

Un article que esperem també ens recomani López Vila en el seu recull setmanal d’informacions relacionades.

IMAGINACIÓ AUGMENTADA

Fa una setmana que hi va haver Consell  Rector de l’IMAC . En ell s’havia d’aprovar la partida de 120.017,22 euros per destinar als actuals gestors de Can Xalant per a un període de 6 mesos de pròrroga. És a dir la gens  menyspreable xifra de 3.328.197 pessetes / mes. Amb l’absència de la gent més relacionada amb l’art , la partida s’aprovà amb tres abstencions.

Va ser una aprovació gestada amb habilitat per part del Govern emprant una mitja veritat , el que si es vol mirar per l’altra costat seria emprar una mitja mentida.

La defensa es va establir en que la partida existia , estava en els pressupostos i que els mateixos havien estat aprovats per el CR , per tant tirar enrere allò que prèviament ja s’havia provat no deixava de ser una incongruència. Cosa que és del tot certa.
Però el que el regidor no va dir , i va amagar amb tota subtilesa , és que aquella partida s’havia aprovat ja que hi havia per part del Govern l’afirmació de que en el seu mandat Can Xalant seria del tot diferent , que no es podia mantenir l’actual estatus econòmic i creatiu i que s’havia d’establir un nou projecte que fos absolutament diferent. És en aquest context i no en el defensat pel regidor en que s’aprovà la partida per Can Xalant.

La pròrroga de la gestió de Can Xalant per un any, va ser el darrer regal enverinat que Penedès va deixar a CiU i irònicament va ser el primer document que Marcel Martínez va signar en ser anomenat regidor de cultura. Una pròrroga amb data de caducitat a primers de maig. Han passat deu mesos i el mes calent a l’aigüera , amb el que els reis de la pròrroga, que son els gestors de can xalant , ja en gaudeixen d’una més. I molt ens temem que d’alguna altra més , ja que acabant aquesta per Tots sants , i amb Santes i vacances pel mig , veig quasi impossible que s’estableixin les bases del nou concurs , per el que a bon segur i dintre de sis mesos , ja veiem als de CR aprovan una nova pròrroga .

És clar que llavors serà curiós quina excusa tindrà el regidor per poder vendre la moto sense explicar que ja seria de quinta mà.

Encara que no cal agafar mals de ventre. Algú de la cultura mataronina dubta que Can Xalant seguirà  en les mateixes mans quan es regularitzi definitivament la seva gestió? Oi que no ?.
Dons ja ho sabem: “ajo” i “agua” que és el que va millor davant els impossibles.

ESPAI D’ART / ESTHER ALIU

http://m1tv.xiptv.cat/espai-d-art/capitol/esther-aliu

Fa ben poc que us parlava de l’Esther Aliu i de la seva multiplicitat com creadora , pedagoga i galerista. Ara és ella mateixa que en parla en aquest darrer Espai d’Art.

EXPOSICIONS PER ARREU

Tots sabem que si un artista vol ser veritablement un professional li cal abandonar el redós acollidor que sempre li ofereix la seva ciutat i entorns. Que cal anar lluny , a altres contrades per a tal de veure com es rebuda la seva obra en espais i indrets en els que es del tot desconegut.

No fa tant us parlàvem de les exitoses experiències de Marc Prat a Tànger i d’Alberto Romero Gil a la Sala Parés de Barcelona. Avui us deixem amb els cartells de tres exposicions a indrets com la Xina ( Pekin ) i Andalusia (Màlaga i la Zubia ) indicatius clars de la “moguda” dels nostres artistes. Els protagonistes ja ho veuen : Santi Estrany , Ana Caballero i Eduard Novellas . Una moguda en la que hi participo de manera indirecte en l'expo de l'Eduard Novellas amb l'escrit que hi serveix de presentació.

CARTELL SANTES 2012

Avui s’han encetat oficiosament Les Santes d’enguay . Avui , amb la presentació del cartell, s’ha disparat el tret de sortida del compte enrere que ens ha de portar a la disbauxa de la festa , tan enyorada durant tant de temps. Un tret  protagonitzat per  l’obra  de l’Agàpit Borràs , arquitecte i alhora artista , de qui hem tingut ocasió de veure els seus treballs en diferents sales de la ciutat ( Museu , Col·legi d’Aparelladors ..) i recentment en la sala del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, alhora que és l’autor de l’escultura pública “El crit” que es troba al Parc de Rocafonda.

Un cartell, el d’enguany,  que com sempre portarà polèmica , que agradarà o no, - a mi m’agrada -, i que analitzat en l’asèpsia d’un cert distanciament passional, hem de dir que és un bon cartell.

Agàpit Borràs s’ha traït a si mateix presentant una obra en la que defuig del seu estil característic , de clares referències brossianes i amb un clar deix vers la poètica objectual visual, per oferir-nos una obra de caire clàssic en el concepte i  realització, que aposta per aquest apropament vers el patrimoni de la ciutat ( una de les seves dèries ) jugant al paral·lelisme entre els conceptes de patrimoni festiu ( les Santes ) i el patrimoni monumental , reflectit en la figura de” la filosa” de l’Eusebi Arnau , esdevinguda amb el temps com veritable icona patrimonial local, en la seva presència en la casa Coll i Regàs.

Un cartell tècnicament ben equilibrat , amb un toc de seriositat que no es trenca ni per la paleta cromàtica, -  escassa en tons però ben encertada -,  ni per els elements dinàmics inserits , que recorden als emprats per J.M.Calleja. Ajuda al conjunt l’habilitat de l’ús del col·lage que serveix per trencar l’estructura plana i donar volum i personalitat a les figures que queden endolcides amb el detall de color de les seves vestimentes.

Un cartell correcte del tot en el tècnic i hàbil en el concepte , lligant de manera simple els components locals que son importants per a l’autor. Per tant un bon cartell sens dubte.

Altra cosa però pot ser el seu ressò popular.  Com em dit altres vegades el cartell de Les Santes és un cartell únic ja que la seva missió semblen ser totes menys l’habitual d’un cartell que es anunciar una cosa o fet , a gent que la desconeix. El cartell de les Santes de fa anys que té una translació immediata a una idea de samarreta , a una idea d’un localisme quasi sols per iniciats, a un concepte al que poc l’importa el sentit artístic i sí molt més l’emocional. I en aquest cas les emocions , que hi son i  amés intenses, son ben diferents. El cartell de Borràs reflecteix l’emoció serena de sentir-ne mataroní des de l’arrel ( el patrimoni ) i potser la gent el que cerca és l’emoció disbauxada d’una festa que diuen és única. I en aquesta controvèrsia està clar que el cartell de Borràs ho té perdut.

Però sigui com sigui, crec que al final el toc de qualitat s’imposa.  M’agrada pensar que el cartell de Borràs és de digestió pesada , però una vegada assimilat , vist i interpretat , malgrat les seves mancances externes de simbologia de festa , serà un cartell ben rebut , ja que a fi de comptes el cert és que és un bon cartell.

Un cartell que cal mesurar bé , tal i com ens marquen les Santes “filoses”.

I SI PARLEM D'EXPOSICIONS ....

Per una i mil raons , totes elles més que justificades , el cert és que ja fa uns dies que no estic parlant de les exposicions que es troben en el nostre entorn quan justament parlar d’això és el motiu d’aquest blog. Potser dons que retornem als orígens encara que abans no vull estar-me de reproduir unes frases de la columna de David Trueba a “El País”. Diu:

“Pero es habitual que los que escribimos en voz alta carguemos nuestros complejos y nuestros prejuicios  sobre los hombros de los demás para fingirnos siempre más listos y más al día que los borricos que estan ahí fuera”.

Amb aquesta palmària veritat , que un signa de cor, potser que comencem.

A-17

L’Esther Aliu és una persona intel·ligent . Nascuda a Palamós ja fa el suficient temps que conviu entre nosaltres com per haver pogut copsat l’estranya realitat de l’art del nostre entorn més proper. Un art amb suficient nombre de practicants , amb un nivell prou valorable, i amb una punta de creativitat que hauria de permetre un seguit d’activitats que donessin vibració artística de primera magnitud.

Però alhora també ha pogut viure l’estranya dicotomia existent entre dos bàndols irreductibles que comparteixen espai però que es donen permanentment l’esquena , ignorant-se i menystenint-se , sota el fonament únic de que el seu sí que és art , el dels altres bajanades.

Esther Aliu , artista i amant de l’art en general , dues característiques que encara que sembla haurien d’anar indefectiblement lligades no sempre  conviuen en harmonia , va decidir fa un temps aprofitar part de l’espai del seu taller , en el que a més desenvolupa una valorable tasca pedagògica , a fer exposicions . Unes exposicions però que no anirien regides per la llei del comerç i del mercat i sí tan sols per el seu desig personal i en l’entorn d’aquestes galeries privades i mig amagades , en les que fora dels dies inaugurals en que resten obertes a tothom , en la resta sols la comunicació prèvia permet la seva visita , el que redueix molt el nombre de visitants però assegura del tot l’interès dels mateixos.

Així i després d’un parell d’experiències ara presenta la mostra “L’altre retrat” una mostra col·lectiva amb la participació de dotze creadors ( Alís , Aliu, Almeida , Codina , Cuyàs, Hortós, De La Hoz , Montlleó, Poch, Perecoll, Romero, Roncero) que representen de manera ben fefaent aquesta dicotomia creativa que omple tots els ismes i principalment tots els conceptes creatius esencials.

I com diem sempre , si hi ha qualitat tot funciona i llavors l’eclecticisme remarca la possibilitat diversa de l’expressió d’un únic concepte. Un fet que s’evidencia com poques vegades en aquesta ocasió en la que el diàleg de contradictoris els converteix en complementaris i desfà bona part de la fal·làcia de que un tipus d’art pot ser enemic d’un altra.

Una exposició d’ aconsellada i obligada visita que dona ales a unes experiències que han de seguir i ahn de ser seguides.

Felicitats.

IMMA BENET. VENEZIA i ...

Imma Benet és una d’aquelles autores que a partir d’una fèrria voluntat i un treball incansable va cercant el seu lloc en el camp de la figura de caire figuratiu tradicional.

Un treball i un desig de progrés incansable que fa que en les seves exposicions pugui presentar una millora en relació a l’anterior, fet que és altament positiu , però alhora mostrant encara unes mancances a suplir per aconseguir establir-se en el nivell que somia i desitja.

Amb l’ajut d’una paleta colorista i un sentit cromàtic valent , Imma Benet va desplegant el seu fer en el que valentia no li manca , però a vegades aquesta gosadia fa trontollar el conjunt global ja que les mancances estan en els fonaments , en especial quan vol establir el treball en uns criteris acadèmics més reforçats , que és quan més s’evidencien les llacunes de la seva construcció pictòrica. Cosa que no succeix de manera tan clara quan el que domina és la llibertat i el gest substitueix a l’afany d’una figuració més realista.

Exposició dons amb dos cares. Per un cantó la del progrés per l’esforç, i en l’altra les mancances evidenciades en la maca d’una estructura compositiva reeixida. En la lluita per que domini una o altra està la clau del seu futur.