EN ESTAT PUR

Uns dies de silenci i de repòs per poder-me “recuperar” de l’empatx d’aire pur en forma artística i natural que he acumulat en els darrers dies. Unes visions que han omplert el meu esperit i que en part espero que dintre de poc temps omplin també el vostre.

La tarda de dijous va ser curulla en emocions. Visita a dos col·leccionistes mataronins que m’obren les portes de les seves cases i de les seves col·leccions centrades en una figura al voltant de la qual estic treballant actualment. El plaer és immens i els meus ulls i el meu cap no donen abast davant la intensitat de tants imputs , i el que és més important davant la sorpresa que significa cada nova peça , cada mirada en un racó, cada ....

Unes visites en les que caldrà aprofundir, que t’omplen l’esperit en l’artístic en veure que hi ha gent més enderiada encara que un mateix al voltant de l’art i els artistes locals , i el que és plaer més íntim, que et mostren els seus tresors i els posen a la teva disposició ja que te consideren que ets un dels seus , que a capa i espasa has defensat els seus principis , sense ni tan sols tenir coneixença de la seva existència. I això, que voleu que os digui , es del tot d’agrair.

Al vespre , inauguració de l’estudi de De Antonio que es troba al carrer Argüelles , en la zona que ja s’està convertint en el Montmartre mataroní amb tallers de l’Alberts Alís, l’Anna Garcia i l’Albert Romero, en Josep M. Codina , la Carme Fageda , en Daniel Llin i bona part dels que n’eren alumnes de Pepe Novellas , en Pere Fradera. Com veieu un nucli creatiu important amb ganes de moguda.

Una bonica trobada amb gent d’arreu i amb la sorpresa de la presència del regidor Carlos Fernández a la que a darrera hora s’afegí el també regidor Ramon Bassas. Una trobada amical en la que vaig tenir el petit protagonisme de presentar l’acte , establint una conversa pública amb l’autor que crec va ser prou enriquidora per a tots.
Un estudi , el del bon amic De Antonio que desitgem serveixi per arrelar-lo de manera més ferma si cal , en aquest Mataró que ja és seu i que desitgem sigui protagonista interior de la vivència de les seves emocions i passions esdevingudes obres d’art plenes de pulsions de tota mena.

Com deia en la presentació. De Antonio un artista de Madrid , explosiónat creativament a San Francisco, amb experiències a Dubai i somiant viure a Nova York , però que en el fons sap que Mataró és un bon lloc per crear i que ja mai el podrà deixar de costat.

MURTRA EDICIONS

Divendres a la sala del Col·legi d’Aparelladors ... Murtra edicions va presentar una exposició amb peces del seu segell. Murtra edicions , és a dir Jordi Rosés i Pilar Lloret es defineixen com : ... un taller professional especialitzat en gravat calcogràfic. Fem edicions d'estampes, carpetes d’artista i llibres d’autor; per a editors, museus, empreses, galeristes i artistes individuals “. Ara a Mataró presenten un petit mostroari amb el treball de cinc dels seus creadors.


Sandra Lehnis presenta obres de la seva sèrie “Animus Mundi “ inspirada en el paisatge d’oliveres i ametllers de l’illa de Mallorca. Una sèrie d’aiguaforts i col·lage en la que existeix la recerca d’una unió espiritual entre els elements vegetals de l’illa. Una obra de gran sensibilitat i sentit abstractiu i abstracte , que expressa una serenor espiritual altament comunicativa


Melinda Schawel recerca amb les seves aiguatintes el sentit de la comunicació en un espai ple d’idiomes diferents. Mapes , cartes i postals agafen nova volada de les seves mans , en un cert concepte d’enyors decadent d’una comunicació que a bon segur enriquia el pas del temps, davant la comunicació de la immediatesa d’avui mateix.


Les aiguatintes al sucre amb punta seca i col·lage de la Francine Simonin ens fan aposta per les dues cares de la moneda que tenim tots nosaltres. Per un costat amb suavitat i transparències , amb petits detalls de sensibilitat que atrauen la mirada en la recerca del més íntim. Per l’altra amb peces impactants de cromatismes agosarats en el que no es defuig del contrast entre la força del color i la intensitat de la pinzellada que tot marcant límits , acota espais i centra emocions.

Finalment son Riera Aragó I Perejaume , ambdós amb la seva personalitat i la seva gran qualitat que no anirem pas a discutir aquí, mostren aspectes de la seva ferma personalitat amb uns treballs plenament identificatius que responen perfectament als camps creatius que conreen. Perejaume i el seu paisatge poètic i natural , i Riera i Aragó amb la constatació de l seu peculiar món ple d’artilugis i andròmines que responen sempre al seu pensar.

Una exposició aquesta que cal visitar amb la seguretat que és del millor que podrem veure aquesta temporada i que hauria de tenir continuació amb la visita al seu weeb ( http://www.murtraedicions.com/ ) fet que arrodoniria del tot la visita.

COTLLIURE

Quan cal asserenar l’esperit cadascun de nosaltres te un lloc preferit. Un espai que encara que és ben conegut sempre respira aquell to que permet recuperar la tranquil·litat interior que hom precisa.



Dels diversos indrets que tots tenim in mente , un es queda amb dos poblacions de la Catalunya Nord com son Ceret i Cotlliure. Qualsevol exposició del sempre excel·lent Museu d’Art Modern de Ceret convida a la passejada , - no arriba a les dues hores de trajecte -, especialment en dissabte en el que el mercat setmanal dona un aire especial a la mateixa i més quan el temps és primaveral i es pot r per dinar en algunes de les seves placetes amb encant.

Cotlliure però té un aire més especial si cal. Si en el bon temps el seu punt turístic pot deixar un reragust un xic diferent , endinsar-se per la població en temps com ara mateix , és un plaer indescriptible, com ho ha estat aquest dissabte . Sense res especial, o potser millor dit , amb el seu tot especial , és un indret que cal trepitjar de tant en tant en la seguretat de que la visita és del tot profitosa.

I si apostes per un dinar a Llançà , amb paella de categoria , el resultat esdevé plaer de Deus.

CREADORS I HEREUS

M’arriba la convidada a la conferència / recital al voltant de Miguel Hernández que Manuel Patricio i Carlos Soriano realitzaran el proper divendres a les 19.03 hores a la sala d’actes del Pla d’en Boet. Tot excusant la meva absència davant la coincidència horària amb l’exposició d’Edicions Murtra , els hi desitjo el més grans dels èxits però potser de manera que no arribi molt lluny el ressò.

Dic això ja que avui apareix en el diari la noticia de les picabaralles que tenen els hereters del poeta amb el seu llegat amb postures que depassen tot l’imaginable. Per un costat està el tira i afluixa per el lloc on s’ha de dipositar el llegat , si mantenir-lo a Elx on el va dipositar la viuda o traslladar-lo a Oriola. Una tria amb fonaments estrictament econòmics , als que de fora si afegeixen els polítics: Elx (PSOE) - Oriola ( PP ).

Però l’increïble succeeix quan es parla de la celebració del centenari ja que la família ha creat una empresa ( Centenario Miguel Hernández S.L.) i vol cobrar de tothom, arribant al súmmum de que Oriola ha de parlar de “año hernandiano” ja que no pot emprar el terme “Centenario Miguel Hernández” o que l’editorial Aguilar ha hagut de modificar un llibre sobre el poeta en el que el catedràtic Eutimio Martin hi havia treballat quinze anys ja que per reproduir els poemes demanaven més diners que no pas el que cobrarà el mateix autor.

Aquest lamentable fet no és l’únic i sí un nombre més d’una llarga llista de la que en vol rasant podem recordar els casos de C.J.Cela , Alberti o els pintors Saura o José Guerrero.

Curiosament mentre que els artistes acostumen a ser generosos en vida, els seus hereus que passen a viure la vida en base a viure del mort , esdevenen uns ferotges recaptadors que massa vegades perverteixen el llegat del creador i el col·loquen en una tesitura que mai es podia haver imaginat.

O sigui Manel i Carlos , a vigilar no sigui que algú vulgui venir a cobrar el dret de cuixa. I és que un veu que de seguir així hi hauran hereus que voldran cobrar pels drets de posar el nom d’un carrer al “seu” creador. I no vull donar idees.

INAUGURACIONS


Després d’una certa tranquil·litat expositiva en dos dies , dos actes als que caldrà acudir.
Per un costat demà dijous , a dos quarts de nou , l’artista De Antonio inaugura el seu taller i convida a amics i afeccionats.
Vist l’estat de crisi i la gran dificultat per dur a terme exposicions , cada vegades més s’estila aquesta intimista presentació en el mateix estudi de l’artista i destinada a gent propera i interessada. Crec que és una tendència altament positiva. La proximitat d’obra i artista que permet aquest acte lluny a l’oficialitat , a voltes burocràtica , de les inauguracions , conviden a entrar més en el treball del creador i a entendre l’inter-relació entre l’artista i la seva obra. Una possibilitat que demà podrem examinar de nou i de la que n’haurem de parlar.















Com també ho haurem de fer de l’exposició que divendres s’inaugura al Col·legi d’Aparelladors i ..... Seguint la bona temporada arriba ara Edicions Murtra i la seva obra gràfica. Dir Murtra és dir Jordi Rosés i Pilar Lloret, és a dir el bo del millor. Si a més afegim que l’obra porta la signatura dels creadors que indica el flyer hem de quedar convençuts que serà una exposició que no es pot perdre de cap de les maneres.

PÇA BLUME.
APARCAMENT AMB BUTLLA

Tarda magnífica. Quasi tres hores amb l’art com a protagonista , gaudint d’ell amb tota intensitat. Descobrir petits , o grans , tresors. Endinsar-se per viaranys ocults per arribar a peces de gran qualitat i estima que son desconegudes per a molts. Capficar-se en la rebotiga mental del creador per veure raons, causes i conseqüències . I veure obra i més obra , en gran part molt interessant, d’aquella que un s’enduria a casa sense cap mena d’escarafalls , ja sigui per lluir-la o com a plaer ocult. Una tarda magnífica de la que espero en surtin uns sucosos fruits dels que puguem gaudir tots.

De camí cap a casa , la boira humida incomoda però no produeix aquella fredor que es fica a dintre i que un no sap com treure., el que dona a la passejada un to especial , llàstima que en arribar a la Pça Blume de nou torna al fer de cada dia i jo una vegada més m’encenc.

Per qui no ho sàpiga , la Pça Joaquim Blume és la petita placeta que es troba davant del camp de futbol del Mataró. És un lloc incòmode i difícil per caminats i automobilistes. Per a uns no hi ha pas en el camí natural i per l’altra hi ha un garbuix de direccions que complica enormement la circulació. Dons bé en aquest petit indret avui fregant les nou del vespre nou vehicles mal estacionats. I la xifra era petita , el passat divendres a quarts de vuit n’eren tretze els que infringien les normes.

M’he queixat del desgavell per activa i per passiva i no he obtingut cap resultat. He fet apunt al blog, ho dic a tot guàrdia municipal amb el que em topo. En la setmana passada reclamava l’atenció d’aquell que feia endur amb la grua a un vehicle mal estacionat a la paret del covent . Una queixa amb resultat d’un aixecament d’espatlles ple de tan se m’enfotisme . O el mateix divendres en directe a una patrulla que ho sentia molt però estava de servei custodiant al bus municipal.

Diguis el que diguis , comuniquis amb qui comuniquis , et queixis com et queixis, res impedeix que els que aparquen allà tot esperant que els seus nens acabin el futbol tinguin una butlla que no tenim els demés i això no pot ser.

Si els de Mobilitat creuen que es pot aparcar envaint passos de vianants , ocupant zona de càrrega i descàrrega amb senyal de grua amb atenció preferent , aparcant en zona de prohibició d’estacionar ja que és carril direccional , pujant al damunt de la vorera de l’illeta central i....Dons bé , si Mobilitat crec que això val , que ho digui , que tregui els senyals de prohibició i en col·loqui un altra dient “Aquí val tot” i ens tocarà callar. Però mentre, protestarem en la certesa de que un vehicle aparcat en les mateixes condicions a les onze del matí o les quatre de la tarda durava tan sols cinc minuts sense rebre la corresponent visita de la grua.

Per això i en contra de la butlla d’aquest campi qui pugui seguirem vigilants i periòdicament informarem d l’estat de la qüestió , ja que crec sincerament que ja n’hi ha prou.
Les butlles per Quaresma i ja fa temps que han desaparegut.. Esperem que la de la Pça Blume caduqui ben aviat . A ser possible demà mateix.

Seguirem a l’aguait.

BEATIFICACIÓ


Llegeixo a cg.com que el proper 23 de Gener , Mataró acollirà la primera beatificació que es dugui a terme a Catalunya d’ençà el segle Xiii. El seu protagonista el Dr Samsó , arxiprest de Santa Maria , que va ser assassinat l’1 de setembre de 1936.

És per això que faig ullada a la Guia de Catequistes , escrita per ell, i que era publicada del 23 d’Abril del mateix 36 , és a dir poc més de quatre mesos abans de morir.

Un llibre curiós que serveix per entendre el concepte de religió d’aquells moments.

ALÍCIA FRAMIS

El , o millor dit , la protagonista de la fotografia que encapçala aquest post és l’artista Alícia Framis passejant-se embotida en un autèntic vestit d’astronauta pel mig de Nova York. Ella és a bon segur una de les artistes més reconegudes mundialment en el camp de les performances i en de les instal·lacions podríem dir més duradores com les realitzades a mig mon i encara que sigui ben desconeguda a les nostres contrades és nascuda a Mataró , ciutat que ha vist ben poc del seu fer ja que les seves escasses presències el seu fer s’ha limitat a Can Xalant i encara que per tant al menys la meitat dels diners correspondrien a la ciutat , aquesta s’ha quedat sempre sense saber el que feia aquesta important artista en el seu camp.

Framis en aquesta ocasió ha fen aposta per protestar per el fet de cap dona hagi arribat mai a la Lluna. Sota aquesta premissa va decidir transformar-se en l’astronauta que mai va poder aconseguir el seu objectiu pel fet de pertànyer a un món completament masclista.
L’experiència , a bon segur curiosa i si més no divertida però en absolut transcendent, malgrat el film que sortirà de la mateixa ja que Framis es fa acompanyar d’un càmara i un fotògraf que capten la resposta de la gent davant l’insòlit procedir de la “creadora”.

Una aposta aquesta de Framis molt lligada a la seva trajectòria que al meu entendre demostra el buit absolut d’unes propostes que volen provocar i / o bocabadar i que al final semblen el segon episodi de l’anunci d’una coneguda cadena d’hamburgueses , substituint el rei del joc de cartes per un astronauta que ni tan sols s’assembla a l’astronauta al que li faltava un bull , tan genialment interpretat per Jerry Lewis

LA REGENERACIÓ DE LA VIDA POLÍTICA

Aquest sembla ser el leif-motiv dels darrers temps , en un afany que de cop i volta sembla apreti a tots els partits polítics de tots els colors.

Em sembla a mi però, que estant més avesats els polítics als números ( metres edificables, pusvàlues , tants per cent ...) que no pas a les lletres , no han arribat a entendre el sentit de la paraula regeneració ( renovar moralment , fer un canvi radical en bé ) i s’han quedat en un mix estrany amb el concepte “generació” com clau i a partir d’aquí comencem a canviar en la recerca d’una nova generació i en l’eliminació d’aquella altra que sembla passada de moda i aquí l’estan cagant.

A un , que ja s’acosta als seixanta , li comença a fer ràbia aquest sentiment de que tot el jove és bo i tot el que depassa una certa edat ja sols serveix per a guardar a les golfes quan òbviament hi ha de tot i per arreu. Conec un bon grapat de joves als que envejo per la seva capacitat , els seus coneixements i com no per els molts anys que els hi queden per davant per a desnvolupar-los. Però de joves inútils i ineptes n’hi també per arreu amb el clar exemple de Bibiana Aido ( govern ) , Leire Pajín ( partit ) Ana Barrera ( Ajuntament) i la coincidència en el sexe és tan sols això, coincidència.

Seria bo dons que algú a n’els partits , especialment en el vol ras de la política ciutada , entengués bé això de la regeneració i fes aquesta renovació moral en un canvi radical en bé. Com per ex. hauria de succeir amb el tema Cultura i el PSC.

Malgrat que la Ponència Marc del darrer Congrés del PSC local deia textualment que :
" El PSC aposta per la Cultura com un dels pilars ciutadans a potenciar en
els propers anys, conscient de la importància que té la Cultura tant a
nivell individual com col·lectiu, ja que és generadora de progrés i
evolució personal , és imprescindible per a la cohesió social, estableix
l’entramat bàsic del teixit de la ciutat i alhora n’és pol d’atracció i
activació econòmica.
.....
El PSC aposta per la cultura per tothom, per una activitat cultural
variada, eclèctica i de qualitat, que tingui la rellevància que la ciutat
mereix; per una activitat cultural popular, constant i variada en tots els
barris de la ciutat
.........

Amb aquests elements i d’altres que puguin aparèixer, el PSC aposta
per la Cultura com un dels pilars imprescindibles en el desenvolupament
d’aquesta Mataró de futur, d’aquesta ciutat que sap cap on va.

Dons bé , amb tots aquests trets fonamentals establerts en l’iderai polític del Congrés el cert és que ha pasta un any i encara és hora que es reuneixi la sectorial de Cultura que per cert renovaà la seva direcció a començaments de Juliol i que encara no ha tingut temps de convocar cap reunió per a dicutir els temes pendents , que son molts. Potser hi ha por de que algú canti les coses calres al voltan de la inoperancia del partit en l’entorn cultural en el que ni piulen ni existeixen.

Potser fer això, contactar amb el carrer , amb els militants , els simpatitzants . Escoltar el que diuen , el que volen , de que es queixen , podria ser una gran manera de regenrar la vida política, però si em permeteu dir la meva , estic del tot convençut que no sembla estiguin per la labor.

PRESENT


Cap de setmana ple de diverses sensacions de tot tipus. Avui , sensació de pau i serenor amb passejada aprofitant la bonança primaveral tan llunyana a les dates de novembre en les que estem.

Passejar gaudint del sol, amunt i avall pel Passeig dels anglesos de Caldetes és un plaer sols a l’abast dels escollits.
Prendre el vermouth amb el suau remor de les ones de fons en mig de la més agradable de les converses serveix per compensar les complicacions d’una setmana que a la feina ha hagut d’afegir la vaga dels autobusos inter-urbans el que ha significat aixecar-se més de mitja hora abans i si tenim en compte que els despertador sona quan encara en manquen vint per les sis ...

FUTUR I PASSAT

Elements que han dominat de manera intensa en aquest cap de setmana omplint-lo d’intenses i contradictòries emocions.

Emoció de futur , encara que fent ullada al record , en celebrar l’aniversari de la filla petita. Ja en porta quinze al damunt amb tot el d’història de l’ahir i del demà que això significa. De moment moltes satisfaccions i sols els maldecaps naturals . Que tot continui si més no igual.

Emoció del passat que remou els més íntims records en anar buidant la casa de la mare , aquell espai en el que ja mai més habitarà ja que el seu estat físic i mental l’obliga a estar en una residència.



Remoure calaixos i intimitats trobant sorpreses i petits records que un a vegades sabia i que en altres et deixa bocabadat. Saberut i col·leccionista com era el pare , era d’esperar trobar petites joies i el cert és que així ha estat. D’entre ells avui en mostro un exemple de tres dels elements importants per a ell:

L’art popular amb aquest goig de 1851( impressió de l’impremta Abadal) , "Coblas en albansa de la Sagrada Imatge de Cristo, que se venera en la Ciutat de Mataró , en una cantonada entre los carrers anomenats Rabalet, Cami-Real, Pou-de-Vall, y de Sant Pere " ( sic).

La literatura , amb aquest Romancero Gitano editat al 1938 ( preu 2.50 ptes) i el professional amb aquest curiós manual de defensa davant la Guerra Química de 1940. No deixa de ser curiós el cognom Cospedal de l’autor. A bon segur això d’especialitzar-se e “intoxicacións” de tota mena ho deu portar el cognom. Sigui com sigui , curiós el llibre i curiós el cognom de l’autor.




ARRELS


Un cap de setmana sense visitar una exposició és com un cap de setmana perdut. M’acosto dons al Museu del Càntir on Marta Petit presenta una instal·lació de títol “Arrels” que ve definida per la pròpia autora com : “ ...Arrels que teixeixen el subsòl creant connexions com un sistema nerviós , sanguini , neuronal. Arrels que permeten les formes , que donen un lloc de ser , que ens alimenten i ens nodreixen, ens permeten créixer i donar fruits. Si sóc d’aquí puc anar allà, si sé d’on sóc puc transformar. Ara és present, present és consciència, consciència és el tot . Qui som ?. Arrels "


A Marta Petit li hem vist tocar molts registres de la seva pianola artística . i generalment aconseguint uns resultats , si més no visuals prou satisfactoris. Ara ho aconsegueix una vegada més.
La seva instal·lació , visualment atractiva , amb una realització agosarada que implica a l’espectador que és troba al bell mig del magma vegetal que presenta , obliga a sentir-se reflexiu davant la intencionalitat de la creadora que domina el conjunt amb aquesta realització tensa , vibrant , seductora en la que n’és obligat entrar al drap i endinsar-se en les seves reflexions.

Un bon treball aquest de Marta Petit que caldria visitar amb ulls ben oberts.

TORRES GARCIA

Com molt bé expliquen la gent del Sant Lluc en el seu weeb , la Galeria Dalmau acaba la seva celebració del seu 30 aniversari amb una magnífica exposició de Torres Garcia.
La galeria es troba al carrer Consell de Cent just en arribar Pg. de Gràcia tot tocant la joieria de luxe Cartier , encara que jo sempre dic que les veritables joies de luxe son les que amb saviesa excepcional la família Perelló Draper presenten a la seva galeria .

( fotografia de portada manllevada del Sant Lluc)

Una galeria especialitzada en Torres García i l’Escola del Sur per un cantó i l’escola de París per l’altra amb noms tan importants com Viñes , Bores i molt especialment Manuel Ángeles Ortiz , artista del que fa ja uns anys vàrem tenir ocasió de veure una gran exposició a Can Palauet ja que la seva filla i descendents resideixen de fa temps a Vilassar de Mar. Un artista de gran importància , amic de tota la generació del 27 i especialment de Falla i Garcia Lorca que justament és padrí de la seva filla Isabel a la que dedica el poema “La señorita del abanico” que molts recordaran cantada per Paco Ibañez en aquell mític disc de Poetes Espanyols a l’Olimpia parisenc.

L’exposició que avui presenten de Torres Garcia és de nou un desgavell de grans treballs. Sortosament de Torres Garcia darrerament estem veient moltes coses . L’exposició que va tenir parada a Mataró n’és un exemple , la magnífica presència a les col·leccions Thyssen i Reina Sofía ( a la foto ) en son altres. Amb tot això tenim una imatge força complerta del seu bon fer , de la que l’exposició n’és una demostració més.

Una mostra que tot visitant-la em va provocar el pensament de la necessitat de que algú a la nostra ciutat fes adquisició d’una obra d’aquest genial artista d’arrel mataronina. Ja sé que els temps son difícils però no m’estic de recordar que entre els fonaments del Fons d’Art existia l’obligació del consistori local de destinar una partida a adquisició d’obres d’art per completar l’exposició. Potser d’haver-se fet ara hi haurien calerons per l’adquisició.

Però millor no fer-se mala llet i quedar-se tan sols amb el gran plaer de veure exposició de tan alt nivell que per si sola paga el desplaçament a Barcelona.

PS1 .- Tot parlant de Manuel Ángeles Ortiz se m’encén la llumeta de que tots els artistes que exposen a Can Palauet deixen una obra com a “pagament” de l’exposició. Cal pensar que en el cas de Ángeles Ortiz també va succeir. Però si és així , on es troba aquesta veritable obra de Museu ?... I si no va ser així , quina va ser la raó de l’excepció?. Uns interrogants que caldria desvetllar

PS2 .- Protestar , o ser torrecollons com diuen de mi alguns , a vegades té resultats positius. Així puc dir que els weeb els diferents espais expositius de l’IMAC estan actualitzades i indiquen correctament les mostres que en ells s’hi exposen.
Esperem que el fet sigui norma i no excepció. Sigui com sigui però, ens mantindrem a l’aguait.

09.09.09

D’ençà aquest dilluns la Sala d’exposicions de la Caixa Laietana ( Pça Sta Anna ) acull la fase expositiva de la que va ser memorable jornada del passat nou de setembre en que la conjunció de tots els nous possibles en l’imaginari de M. Àngels Ballbé, JM Calleja , N. Harbisson, A. Ibanyez i M.Ribas ( els n9u n9us ) es van donar la mà per consagrar el fruit de 99 artistes que van fer d’una nou el seu element creatiu.

Amb un muntatge en aparença elemental , però enormement adient i d’una efectivitat absoluta , les peces que aquell dia tots vàrem assaborir amb els condicionaments naturals de l’acte , ara , tot mantenint la seva essència , s’ofereixen reposades per a una delicada visió individual que permet aprofundir en els treballs de tots i cadascun dels protagonistes i observar així amb satisfacció la total coherència del presentat amb la identitat creativa dels artistes , que en tots els casos han sabut estructurar de manera ben encertada el seu propi jo creatiu davant un objecte en aparença inhòspit però que com es pot observar és del tot dúctil per a la creació personal.

Per això be podem dir que com a mínim dues han de ser les lectures a realitzar per a tot espectador. Una ha de ser la purament creativa i com ja hem apuntat es un tema resolt amb nota ben alta. Amb la diferència personalitzada per cada espectador dels seus gustos personals , haurem de convenir que cap d’elles sembla fruit de la improvisació ans el contrari totes elles ens ofereixen una reflexió que va més enllà de l’aparença per aconseguir en alguns casos trets de volguda transcendència del pensament que depassa l’entorn de la mateixa obra.

I sí el concepte plàstic / creatiu és excel·lent, no ho és menys la filosofia que el mon artístic ens ofereix al darrera que no és altra que la de l’afany de fer públiques les seves capacitats. Que no és altra que la capacitat d’engrescar-se davant qualsevol idea col·lectiva que permeti donar a entendre a la gent que la grandesa de l’art no està , ni estarà mai , en el monocromatisme ideològic esdevingut fet modal , i sí en la riquesa que dona la diversitat , el mestissatge i la capacitat de crear sensacions comunicatives amb qualsevol cosa , encara que aquesta sigui tan simple , senzilla i habitual, com una nou.

Una exposició que demostra la gran capacitat creativa que existeix a la ciutat. Una exposició que planteja l’obligació a qui pertoqui de que aquesta capacitat arribi a tothom i de la mà de tots els creadors. Una exposició que permet al públic entendre que reflexionant a bon segur que ell mateix és capaç de poder oferir una mirada diferent a las noranta nou que estan presents en aquesta exposició d’obligada i satisfactòria visita.

Una exposició que mereix la més gran de les felicitacions col·lectives. I disposats a qualificar , en aquest cas de nou la nota està cantada: 9.99

09 09 09
Sala d’Exposicions Caixa Laietana . Fins el 9 de desembre de 2009

(Crítica que es publicarà a cagròs.com )

Imatges corresponents a les peces de Nefer, Carme Garolera i Marta Reniu

FETS I NO PARAULES

Amb aquest títol Josep Ramoneda publicava avui a la secció de Catalunya de “El País” un dels seus sempre brillants articles. Tot recomanant ferventment la seva lectura , valgui destacar el seu paràgraf final que és contundent per a tots i demolidor per alguns. Diu així:

Pero la responsabilidad de los partidos es grande. Una de sus principales tareas es la selección de personal adecuado para las responsabilidades de gobierno. Y en esta función hoy no son eficientes. El poder burocrático de los partidos -con el control de las listas como arma para la servidumbre, como Rajoy acaba de recordar- hace una criba que prima siempre la obediencia sobre la capacidad, el oportunismo sobre el talento. Esto es también una forma de corrupción y los resultados están a la vista: ausencia de proyectos políticos y apoteosis de la sospecha. Sin grandes disculpas y sin alharacas, los partidos pueden demostrar con los hechos que son capaces de enmendarse. A estas alturas, ya sólo con hechos concretos convencerán a la población. En Cataluña, tienen el año próximo una oportunidad de demostrar que su voluntad de hacer mejor las cosas es real. ¿Cómo? Pactando entre ellos una campaña electoral de bajo coste y alto contendido político. Sería el mejor remedio contra la desafección.

Quan he llegit això m’ha vingut a la ment una noticia d’ahir mateix llegida al cg.com en la que es deia que Carlos Fernández havia estat anomenat President de Mataró Audiovisual alhora que Quitèria Guirao n’era anomenada vice presidenta.

No soc periodista de carrera però aquest proper maig celebraré el meu trenta cinc aniversari de col·laboracions periodístiques en els més diversos mitjans locals. Com a periodista en essència em sento menyspreat del tot en veure que la presidència del que haurien de ser dos canals poderosos d’informació local queden sota el poder de dos dels més gloriosos ineptes del nostre Govern.

Si ja va ser de pena que Fernández assolis la responsabilitat d’informació, el fet va arribar a demència amb l’afegitó de la responsabilitat lingüística i ara arriba al desideràtum més absolut amb aquest nou càrrec.
Tan poc respecte mereixen els ciutadans i els periodistes que treballen en aquests mitjans per tenir uns manaires tan incompetents ?.

Això com bé diu Ramoneda és també una forma de corrupció , aquella que fa que actualment tants ens trobem allunyats d’un partit , el PSC , al que ens costa reconèixer com a nostre.