LAURA ROCA. A L’OMBRA DEL TEMPS

 

Laura Roca és l’artista que ocupa en aquest començament de primavera la sala del Museu del Càntir i ho fa amb l’exposició “A l’ombra del temps” un títol que segons la mateixa autora es degut  la contraposició entre llum i ombra, els dos elements indestriables entre els que es mou l’obra realitzada per l’artista fins ara.

Laura Roca , llicenciada  en Filosofia i Lletres ( 1973 ) i en Belles Arts vint anys més tard, executa un art  que visualment es mou en l’abstracció cromàtica però amb una intencionalitat  molt més clarament figurativa. Les seves obres estableixen una dinàmica de capes en teòric moviment que al ser examinades amb detall semblen fer una fugissera realitat de les escorces  naturals dels elements que ens envolten i que en realitat son la intenció d’una mena de joc òptic que permeti a l’espectador entrar en la fugissera natura que ens envolta, i ens ompli de pau i serenor.

L’obra de Laura Roca està realitzada amb plena cura tant en l’apartat conceptual com en el tècnic, però al meu entendre li manca el pic de força, l’apunt d’una certa mala llet, que trenqui el bonísme  que respira i  aconsegueixi així, abandonar l’esteticisme generalitzat en l’exposició, per anar un pas més enllà.  Salvant els quilometres de distancia que hi ha entre elles, les seves obres haurien d’abandonar l’esteticisme per llençar-se desfermades a caminar pels camins dels nenúfars de Monet.

I aquí crec que existeix el problema. A l’artista li agrada que l’obra quedi “teòricament” bonica , sense entendre que en l’art l’obra no és mai ni bonica ni lletja, l’obra comunica sentiments o no en comunica. I aquí rau el meu dubte. Per a mi Laura Roca aposta per l’esteticisme i per a mi, aquesta aposta no és l’adequada en el moment actual de l’art.

Però òbviament  això no vol indicar que l’exposició sigui ni molt menys dolenta. Al contrari, ojalà la majoria de pintors oferissin els seus treballs amb el nivell , la cura i la qualitat amb que ho fa Laura Roca,  però per a mi,  hi ha d’haver una diferència d’exigència entre el que s’exposa en una sala comercial o en una sala pública, i per el vist al treball creatiu de Laura Roca li manca la força d’una intencionalitat que faci que les seves obres  no quedin simplement boniques, per que aquest tipus de bellesa s’oblida en poc temps després d’haver visitat l’exposició i aquest no és ni ha de ser mai el propòsit d’una exposició en una sala d’un Museu públic

En resum , bonica exposició de Laura Roca al Museu del Càntir d’Argentona. Ara deixem a les vostres mans definir el valor del concepte “bonica” en una exposició.

Laura Roca. " A l'ombra del temps"

Museu del Càntir. Argentona

del 12 d'abril al 19 de maig de 2024

MIQUEL BARCELÓ A LA PEDRERA

 Com ja saben els que acostumen a llegir aquesta articles, la meva vesant crítica es limita essencialment a les exposicions que es realitzen a la comarca i com a màxim, fem passada per altres exposicions que realitzen en altres indrets els artistes comarcals. Malgrat que acostumo a visitar exposicions per arreu allà on vaig i especialment  no deixo de visitar les exposicions més importants que es celebren a Barcelona, aquestes no acostumen a tenir espai en aquestes cròniques d’aquesta columna d’expressió, com és aquest blog.

Però de tant en tant, en faig una exccepció, i és quan el que he vist m’ha frapat tant que crec cal motivar amb el comentari a qualsevol visitant d’aquest blog i conseqüentment amant de l’art, per que ell també s’apropi a aquesta visita amb la seguretat de que la mateixa serà tot un plaer com és en el meu cas.

Això és el que m’ha succeït amb la sensacional exposició “Tots som grecs” amb la que Miquel Barceló torna a la seva estimada Barcelona presentant-se a la sala d’exposicions de La Pedrera, amb una exposició que té a la ceràmica com a protagonista principal , acompanyat adientment d’un seguit d’obres pictòriques que la complementen i ajuden a trametre el seu misteri personal.

Segons el catàleg de mà de l’exposició , aquesta pren el nom d’una frase del poeta romàntic anglès Percy Bysshe Shelley, fascinat com Barceló  per la cultura grega, i traça un recorregut complet per la trajectòria de l’artista al llarg de tres dècades de treball, des de les primeres obres africanes de 1994, fins a la producció més recent. Amb més d’un centenar de peces, aquesta retrospectiva és la més gran  que s’ha fet fins ara de l’obra en fang de Barceló.

Amb aquesta magnífica presentació del catàleg, queda perfectament explicada l’exposició i el sentit de les obres que en ella s’hi presenten, però com sempre davant una exposició de Barceló, cal anar més enllà, I així és, ja que  la mostra és un conjunt dispers en la temàtica i forma, però absolutament identitari en el sentit de translació del concepte del natural, ja sigui en l’evidència com en la figuració, a una obra d’art que en aquets cas no és pictòrica, i si en canvi és una peça ceràmica.

Des de les primeres obres que se’ns presenten, que son el cap de tres grans amics dogons que ens donen la benvinguda a l’expsoició i alhora ens fan toc d’alerta sobre el que veure, fins els tòtems finals que ens acomiaden  de l’exposició, la passejada per la Pedrera és un diàleg constant entre visitant i les obres de Barceló, que no resten en absolut mudes ans al contrari, envien senyals  ja sigui a través de les formes, ja sigui a través de les obres que reprodueixen , sempre en l’entorn del signe plàstic de Barceló, per mostrar-nos uns objectes ceràmics esdevinguts vitals, tant per el que mostren com per allò que volen ensenyar i significar.

Si a més , els imaginatius treballs de Barceló, esdevenen peces artístiques de primer nivell i aconsegueixen connectar amb plenitud amb els espectadors a qui els veus embadalits davant l’art senzill i primigeni, que no primitiu, que Barceló posa al seu abast, haurem de concretar per dir que aquesta exposició de les ceràmiques de Barceló és una mostra que cap amant de l’art es pot perdre, fins i tot aquell a qui Barceló amb els seus maximalismes pictòrics , no li acaba de fer el pes.

En el decurs de la temporada un sols acostuma a visitar un parell o tres , com a màxim, d’exposicions que li deixen petja. Alguna d’elles s’esborra de la llista amb el pas del temps. Aquesta de Barceló estic convençut seguirà permanentment en el meu record, com pictòricament ho va fer amb l’exposició al CCCB quan aquest encara no estava acabat , o a l’expo de la Caixa i fins i tot la mostra que va presentar abans de la pandèmia a la Fundació Palau.

Sempre he pensat que quina llàstima no haver pogut fer la crítica a una exposició mataronina, però el cert és que vàrem estar a punt. Barceló havia d’exposar a Tertre amb els seus amics barcelonins /mallorquins Bennassar, Grau, Broto i , em sembla que amb els mataronins Comabella i Monreal. L’obra ja estava a la galeria quan Barceló va signar amb el marxant suís que internacionalitzaria la seva obra. El primer pas d’aquest contracte va ser el no fer l’expo amb els seus companys a Mataró i retirar les obres de la galeria. Així Mataró es va quedar sense expo de Barceló, però avui el podem recuperar plé de força i qualitat en aquesta exposició de La Pedrera d’obligadíssima visita.

 Tots som grecs . Miquel Barceló 

La pedrera

del 8 dde març al 30 de juny de 2024

COL.LECCIÓ BASSAT. OBRES DEl SEGLE XXI (II) SEGONA PART.

Obra de Joaquim Chancho

Després d’haver fet repàs dels artistes mataronins i d’aquells relacionats amb la ciutat per una o altre raó, toca ara fer-ho amb al resta d’autor presents en aquesta mostra.

Manuel Ballesteros

El barceloní Manolo Ballesteros segueix amb el seu treball de la línia en l’espai i en diàleg amb el color. Obra visualment atractiva però que decau quan al compares amb els treballs de Joaquim Chancho , esplendorosos els dos , amb al força de del seu ritme intemporal al que acompanya la forà equilibrada del seu color, contrastant ambdós amb la magnífica peça múltiple de Manuel Blázquez, amb el seu treball analític sota la idea de l’espai i el temps. Una repetició constant i condicionada que provoca un vertigen mental , alhora que sedueix per la seva intima pregunta i per la seva  resposta seductora en el visual i l’intel·lectual.

Guillermo Garcia Cruz

Alícia Gimeno

L’uruguaià Guillermo García Cruz, sedeuix en la seva simplificació formal i cromàtica que incita a cercar un quelcom més enllà de la seva puresa formal, mentre que la barcelonina Alicia Gimeno, la més jove dels participants ja que li queda llunyana la quarantena, es presenta amb un tríptic d’estètica simple intentant aptar amb ella i la puresa de caire orientalista que sembla prsentar, cridar l’atenció d’aquell espectador més amant de la bellesa exterior que no pas e l’interna.

Laura Iniesta

Dusa Jesih

Laura Iniesta és un dels autors més representats en aquesta exposició amb una obra gestualment poètica que denota força i intensitat, amb una absoluta llibertat compositiva que s’agraeix. Contrasta amb l’obra de l’eslovaca Dusa Jesih, una autora amb un geometrisme impactant i alhora terriblement seductor, treballat amb llenguatge gestalt, absolutament minimalista amb el que aconsegueix cridar l’atenció de l’espectador.

Manuel M. Romero

Joan Pere Massana

Manuel M. Romero, amb la seva poètica intimista i Joan Pere Massana amb treballs que cerquen conquerir l’atenció de l’espectador mitjançant l’espectacularitat de les seves formes i colors, , son per a mi del més fluix del presentat, no aconseguint els seus objectius malgrat el treball acurat de les seves obres .

Bruno Ollé

Alejo Palacios

Pol Pintó

Bruno Ollé estableix un conjunt ordinat amb el que amb les formes i els colors confegir una simfonia visual altament  interessant ,mentre que Alejo Palacios , simplement amb paper i tinta xinesa, és capaç de confegir uns diàlegs estructurals i estructurats  ,d’una gran seducció visual i interior amb al que intenta assolir el seu ideal “Parlar d’idees pures i simples a través dels materials”. L’ordenat Pol Pintó  sembla seguir el mateix camí, encara que juga amb la manipulació per els materials i el pas del temps, de les seves empremtes pictòriques. Un joc reflexiu i expansiu en la recerca del desconegut que crida l’atenció i motiva a una bellesa quasi immemorial.

Josep M. Riera I Aragó

Russel Tyler

Finalment i per acabar, Josep M.Riera i Aragó ens ofereix el seu habitual discurs plàstic aquesta vegada amb  un oli vermellós que ens transporta immediatament a les seves obres volumètriques, al meu entendre, molt superiors. Finalment Russel Tyler, artista nord americà, explota la lluminositat de l’obra integrant l’abstracció amb imatges d’ordinador, intentant expressar els efectes psicològics  de com les pantalles han canviat la nostre percepció de les imatges. Una intencionalitats al meu entendre no aconseguida, i quedant-se tan sols en la bellesa cromàtica de la seva abstracció.

Tot aquest batibull de tendències, reflexions i imatges son les que confegeixen aquesta dotzena mostra de la Col·lecció Bassat, essent al meu entendre la menys valuosa de totes les exposicions . Entenen aquesta exposició com un poti poti en el que al costat d’obres i autors d’alt nivell. N’hi ha d’altres que son absolutament prescindibles en el generós conjunt global de la col·lecció.

Malgrat això sempre és recomanable fer-hi una pertinent visita per veure la diversitat estètica i estilística de l’art actual i dintre d’ell la multiplicitat de possibilitats per expressar-lo

 

Col·lecció Bassat. Art Contemporani de Catalunya.

Nau Gaudí. Mataró.

Des de finals de Març de 2024

 

COL.LECCIÓ BASSAT. OBRES DEL SEGLE XXI (II) ( PRIMERA PART)

 

Ja fa dos anys ( gener del 2022) que la Col·lecció Bassat va presentar a la Nau Gaudí el seu primer capítol dedicat al segle actual. Va ser aquella una mostra eclèctica en la que hi sojornaven aspectes  tan aparentment contradictoris com els espectaculars abstractes de Jaume Ribas, amb les evanescències de Rosa Codina Esteve,  la potència de força desmesurada de Marc Prat, o els urbanismes de Ramon Enrich, al costat de les especials mirades de Pep Carrió o el color desfermat de Charo Castillo que donava contrapunt a l’espiritual  materialisme enfosquit d’Enric Ansesa.

Arriba ara en aquesta primavera de dos anys després, el nou capítol de pintura d’aquest segle amb una mirada de nou variada des de treballs gestuals de gran potència com el cas de Josep Serra, fins a subtilitats matèriques com Josep Mª Codina  o a d’altres simplement cromàtiques, com en el cas de Russel Tyler i la més ample varietat d’opcions  que podem trobar , en aquets cas en la pintura no figurativa d’aquets segle.

Certament no s’escau fer comparances amb exposicions anteriors en la que era habitual al presència de primeres figures de l’art del moment, mentre que en aquestes es nota més el gust personal del col·leccionista que ha anat adquirint les peces primat més per impressions visuals directes que no pas per el pes dels noms els seus creadors, confegint uns poti poti d’alt nivell de qualitat que mercès a la gran capacitat de la comissària Núria Poch que coneix abastament les peces i de la col·lecció i als seus autors, ha generat aquestes col·lectives d’alt nivell i que continuen amb tota dignitat el pas i el pes de la Col·lecció Bassat.

En el que avui pertoca crec que cal començar amb els autors locals que com Carme Garolera, present amb una obra de la sèrie Herbarium, en la que com sempre juga entre la realitat i l’abstracció a la recerca d’una espiritualitat existencial, tal i com es diu en el catàleg de la mostra. Garolera transmet amb el seu treball una imatge de fràgil potència , accentuada per el ventall cromàtic del seu treball , que dona força vital a la peça presentada i crida l’atenció en espera d’altres.

Josep Mª Codina  ens ofereix tres obres plenament definitòries del seu treball de fa poc més de deu anys. Ens parla de la vida i el seus tràfecs mitjançant la representació de la pell humana i els seus sotracs, incisions i les incidències que hi provoca el pas del temps. Una mirada abstracta a un concepte plenament figuratiu que provoca un diàleg intens amb l’espectador.

Josep Serra , un ds pintors actuals que més plauen a Bassat, presenta cinc peces que omplen el ventall de de deu anys , del 2005 al 2014. Un espai de temps on podem observar clarament la seva evolució pictòrica, evolucionant cap una abstracció gestualista de clara potència tan conceptual com en el seu plantejament artístic actual.

I al costat d’aquest autors de casa, cal afegir-hi els noms de dos autors andalusos amb una relació especial amb la nostra terra, com ho son  Ruth Morán que va ser guanyadora d’una de les darrers edicions de la Biennal Torres García que està present en aquesta exposició amb tres obres de la sèrie Gravitacions, en les que seguint amb el seu llenguatge expressat amb temple vinílic i retolador de tinta sobre paper, estableix les seves estructures  que esdevenen màgiques i volàtils confegint unes obres espirituals que endinsen els esperits.

Igualment passa amb Fernando Daza, artista sevillà amb parents a Argentona , un espai que ha visitat sovint. I que ens ofereix un espectacular “Meandre negre sobre fons blanc” una espectacular obra de 5 peces treballades amb paper trencat a mà i enganxat després al damunt de la tela, generant una especial simfonia de dolces textures i melodies que impressiona l’ull de l’espectador alhora que genera una especial simbiosi de bellesa interior altament gratificant.

Finalment , en aquets entorn localista, cal recordar dos noms més. Per un costat Hernández Pijuan, present amb una excepcional obre de gran qualitat. “La muntanya”, realitzada en el 2003, dos anys abans de morir. Dintre de l’estil de paisatgisme íntim de caire reduccionista que practicava en el moment, ben diferent al figurativisme humà, amb detall, com el grup de segadors de Castella que practicava en la seva primera exposició que celebrà en el 1953 en el Museu Municipal de Mataró, i de la que tinc l’honor de disposar-ne un quadre que ell regalà al meu pare per la crítica rebuda.

I finalment en l’entorn d’aquest Mataró de sempre, cal remarcar el magnífic treball d’Elvira Fustero, que havia exposat en diverses ocasions a la galeria Tertre, i que ara en la seva maduresa espectacular, ens sorprèn amb una magnífica abstracció que frega l’espiritualisme, i que és una perpetua dignificació del seu concert espiritual que realitza en totes i cadscuna de les seves obres.

 

ESTANCES. MÒNICA VILERT.

 

Fa tan sols quatre mesos que Mònica Vilert ens feia gaudir intensament del seu fer amb la magnífica exposició que celebrava al Museu de Llavaneres, quan de nou se’ns fa present amb la seva mostra “Estances” a La Destil·leria, donant un tomb més a al seva capacitat creativa que sembla afanyada en mostrar-se públicament després dels llargs períodes de silenci que ha mantingut aquesta magnifica artista.

Porta per nom “Estances” i l’autora descriu en l’opuscle per el públic , que per a ella  “l’estança és un lloc que protegeix, que et recull. Allà on et sents bé, el lloc conegut. Un espai creat propi, personal i que convida”, acabant-los de definir com uns espais que els considera emocionals, llocs d’arrelament i consol.

Fa molt de temps que Susana Portell deia de Vilert que el seu caminar artístic era “ resseguir el temps, teixir nous camins per a un paisatge sempre canviant. La seva pintura ens parla de com atrapem i deixem anar el temps, de com vivim el silenci, reflexiona sobre les infinites possibilitats que tenim de construir un paisatge, cada dia diferent”.

Avui repassant mentalment la seva exposició m’han vingut el record d’aquelles frases per que crec que encaixen a la perfecció amb l’exposició que ocupa els espais de La Destileria. En els que de nou Vilert inicia plàsticament un diàleg amb si mateixa , presentant unes poques pintures i uns quants objectes  escultòrics , convertint a la galeria en el reducte del seu mon interior que fa públic a l’espectador per que intenti esbrinar la seva personalitat i les intimitats més personals que desenvolupa mitjançant una suavitat que genera una força immensa que ens arriba a tots en la seva contemplació.

Al menjador de casa tinc penjat una obra de Vilert que em va regalar la meva dona quan vaig complir 40 anys. En fa doncs ja 32. Al mirar-la la veig com l’inici d’un llarg camí que té , de moment, la darrera parada en aquesta exposició. Les formes han canviat lleugerament i el to també, però segueixen curulles de la riquesa plena de sensibilitat que l’artista va deixant anar en cada obra, concepte i/o pinzellada.

I al seu costat tenim objectes, geometries, equilibris que adormen els volums, per que ens arribin més purs i personals, generant místiques interiors que podem o no compartir, però que produeixen equilibris benestants malgrat que en ells mateixos entenguem el neguit de la recerca i la necessitat de la connexió exterior amb l’espectador.

Amb tot això Mònica Vilert crea una exposició que genera la imatge del seu mon interior que fa avinent als espectadors, Però ho fa donant petites pistes per que sigui l’espectador el que gaudint-los en la seva bellesa i principalment intentant fent-los seus , arrodoneixi la comunicació , aconseguint una exposició plaent en el visual i enormement enriquidora en l’espiritual , que la converteix en un absolut plaer la seva visita.

Una exposició d’obligadíssima visita que referma a Mònica Vilert com una de les gran artistes plàstiques de les que gaudim a la ciutat.

Felicitats.

“Estances” Mònica Vilert

La Destil·leria. Mataró

Del 9 de marc al 9 d’abril de 2024